RELAX

Després d'una setmana de platja per la República de la Tramuntana decidim recluir-nos en un hotel i deixar-nos mimar. Poc importa l'entorn, busquem un hotel confortable, amb piscina, spa i gimnas. I el trobem a Sant Esteve Sesrovires, l'Husa Masia Bach, un 4 estrelles superior que cobreix totes les nostres espectatives amb escreix, fins i tot l'entorn és bonic. Enclavat dins un camp de golf enmig d'una urbanització de luxe. Des del restaurant tenim unes vistes impressionants de Montserrat. Les vinyes de l'Alt Penedès ens recorden que ens trobem en terra de vins. I les instal.lacions del complex ens conviden a oblidar-nos de tot. Les nostres ocupacions principals consisteixen en xapotejat a la piscina, torrar-nos al sol, llegir mentre ens remullem els peus o escarxofats en alguna butaca exòtica, triar plat entre una pila de menges delicioses, suar una mica a la sala de fitnes, perdre'ns en les bombolles de l'spa, dormir  en un llit tan ample que costa trobar el company ... i no pensar en res, humm adoro les vacances!

I UNA MICA DE GARBÍ

Dilluns, ens aixequem relativament aviat i decidim fer la ruta 1 dels camins de ronda que recomana el fulletó turístic. Uns trenta minuts des dels Canyers de Sant Roc fins a la platja del Golfet. Realment s'uo mereix: cales de postal, gairebé desertes en ple mes d'agost  mentre t'endinses per petits túnels i esgraons de pedra. Un cop arribem a la platja del Golfet està massa plena i decidim tornar sobre les nostres passes i quedar-nos en alguna de les cales pedregoses i desertes que hem vist durant el camí de ronda. Ens atrapa el migdia entre ones, sol i el vent de garbí. Decidim fer unes tapes i unes cerveses fredes a ca la Raquel, un bar més aviat cutre amb no massa bona gastronomia. Ho matem amb un gelat de brownie i un de mora a l'Anxenta, boníssims. Migdiada llarga i vespre per la zona comercial i d'ambient de Palafrugell. Estrenem la cuina del apartament amb una truita de patata i pa amb tomata. Després de sopar tornem a Palafrugell a fer un mojito i un gin tònic a ca la Candela un lloc molt especial i amb encant amb bons còctels, realment recomanable, que ens atrapa fins la matinada. Dimarts se'ns enganxen els llançols, suposo que per culpa del sucre dels còctels de la nit anterior. Així que decidim ronsejar fins a l'hora de dinar i reservar als Rems de Calella. Un restaurant que ja coneixíem d'ambient molt agradable i bons menús. Quan sortim són vora les quatre i anem a la platja dels Canyers, trobem un raconet privilegiat a ran de mar i escortat de roques que ens acull fins al vespre. Tornem a l'apartament perquè esperem convidats. Sopem en un frankfurt de Palafrugell molt bé i passejada i copes a la terrassa de l'hotel Sant Roc a Calella. Novament ens engoleix la matinada tirats als coixins gegants de la terrassa del Sant Roc. Coca de poma, cafès i cap a Llafranc. Matí de mar enrabiada amb ones gegants, crits, capbussades i rialles.

PER LA REPÚBLICA DE LA TRAMUNTANA

Després de passar uns dies per la costa daurada, refem les maletes per continuar gaudint de les platges catalanes; aquest cop a la costa brava. No faré comparacions, sé que són odioses. Arribem dissabte onze amb una primera inquietud: que l'apartament que hem llogat sigui almenys correcte. Sortosament ho és, està tot reformat i raonablement net. A més està força ben situat. Dóna gust començar bé les vacances. Fa pujar la líbido i les bones vibracions a nivells insospitats. Coberta la primera espectativa i després d'habituallar la nevera amb alguns refrescs i cerveses, arriba el pas dos: reservar taula per dos a Chez Tomas, un restaurant de Calella de Palafrugell del qual hem llegit unes molt bones crítiques. Seguint amb la bona ratxa que ens atorga la tramuntana aconseguim taula en la terrassa del local per diumenge a la nit. Dinem a la masia urbana tips de Palafrugell un menú de 16€, passejant per Calella ensopeguem amb un concert de jazz al barri de Sant Roc. Bona música, vistes immillorables, bon temps i la millor companyia, m'impulsen a pessigar-me suaument, era gairebé obligat! Acabem sopant unes tapes marineres al mateix barri de Sant Roc, al Sol ixent. El diumenge comença amb un croissants i cafè amb llet, un sol de justícia i una suau tramuntana. Jornada de platja a Llafranc, soirée a Calella i sopar al Chez Tomàs. Només entrar tinc bones sensacions. La terrassa és un lloc tranquil que s'allunya del soroll i enrenou dels xiringuitos de platja. Una pega, però les taules no tenen estovalles, els tovallons són de paper i els coberts ese salten el protocol. Mentalment em repeteixo que estic en una terrassa i que les convencions són unes altres i que la gent a qualsevol cosa en diu luxe. Procuro deixar-me envoltar novament per les bones vibracions de l'entrada i ho aconsegueixo fàcilment, novament una picadeta d'ull de la Tramuntana. El servei resulta molt agradable i eficient. Comencem amb dues mitges racions d'amanides: de foie i de fabetes. Bones, sí, però sense deixar de ser amanides. Els segons per recomanació de la mestressa són racions senceres: filet de bou i calamars a la planxa amb ceps i espàrrecs de marge. Tot boníssim, els calamers pel meu gust una mica oliosos, però per trobar-hi alguna pega. Per postres pastís de trufa i pastís de taronja i xocolata. Les postres molt normals. Ho reguem tot amb vi blanc de la casa, res de l'altre dijous tot i que el mig litre rondava els 9€ i aigua mineral. Dos cafès i un compte d'uns 80€. Hem sopat bé, en in entorn bonic amb una crítica exagerada. Païm el sopar passejant vora el mar.

1Q84 HARUKI MURAKAMI

L'últim Murakami que ha caigut a les meves mans, bé, més aviat les meves mans li van caure a ell a sobre, perquè aquest me'l vaig autoregalar, és 1Q84. I he de dir que no és un dels meus preferits. M'ha costat llegir-lo, el final m'ha decebut una mica, em sap greu escriure això sabent-me una murakamiaddicta, i plenament conscient que no sóc qui per criticar un mestre de la literatura moderna, però ha estat així. Que consti que només és una simple opinió i segurament errònia, però és la meva, que carai!
En Tengo i l'Aomame viuen històries i capítols paral·lels. Dos personatges plenament murakamians: solitaris, independents, introvertits, però això sí, molt magnètics, aquest concepte crec que ja l'he explicat més d'un cop; però per si algun despistat aterra per aquestes planes, són aquell tipus de gent, que a mi em fan una enveja enorme, perquè m'encantaria ser-ho i sé que mai ho aconseguiré, que sense fer res són capaços d'atreure tothom, com un imant ho fa amb el ferro. I no parlo d'una atracció física, sinó d'una atracció global i inexplicable.
Ell un matemàtic brillant que en té prou amb ser professor d'una acadèmia i un escriptor que mai publica. Ella una mena de fisioterapeuta extraordinària que mata tios que no mereixen viure amb un punxó de gel.  Units per un amor infantil, pur i etern aquests dos personatges que semblen fets l'un per l'altre ens expliquen en capítols alterns les seves peripècies en un món fantàstic paral·lel al 1984. Un món sense retorn que els atraparà de la mateixa manera que la vida ens atrapa a tots i no ens permet fugir sinó és a través de la mort, i nosaltres sols podem resignar-nos i viure-la o deixar de fer-ho.
Com sé que una mosca no fa estiu, avui començo amb L'ocell que dóna corda al món, regal del Joan, amb l'emoció de quan estrenes sabates i sense saber si et faran o no mal. Ja us ho explicaré.
Ah! abans d'acabar l'article que quedi clar que no he dit que no m'agradés 1Q84, sinó que a mi aquest món no m'ha atrapat ;-)

Santes vacances

Ara mateix estic catapultada sota tones d'escuma en una immensa banyera on no cal arraulir les cames ni adoptar posicions exotiques per poder tenir submergides totes les parts del teu cos, exceptuant, és clar, les fosses nassals. Aquests petits plaers són els que et permeten tenir una altra visió del món. Avui després de passejar per les boniques platges de Calella de Palfrugell, sota un sol radiant tenint en compte que estem a l'abril. Haver degustat al Rems unes anxoves de l'Escala i uns calamars a la planxa regats amb un espelta blanc. Que voleu que us digui... tinc un somriure idiota d'orella a orella que ara mateix es podria acabar el món que jo continuaria essent la més feliç del planeta. Aquestes escapadetes cap al mar als que som de terra endins ens són plenament terpèutiques, segurament les haurien de receptar els metges o poder-les comprar a la farmàcia. Hem anat a espetegar a l'hotel NM suites de platja d'Aro, que a part de la banyera gegant de la qual ja en teniu referències té una piscineta espectacular, unes suites amb unes vistes molt recomanables i un esmorzar molt bo (amb cava inclòs, com Déu mana!). Ens hem passejat per platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, s'Agaró i Palamós: on per cert no hem aconseguit dinar perquè els restaurants més recomanats: la Maria de Cadaqués, la Catifa, el nosequè del Gel i el mirador dels pescadors estaven overboking. Què se n'ha fet de la famosa crisi que et permetia trobar sempre lloc a tot arreu? Sigui com sigui, finalment ho hem agraït perquè ens ha permés descobrir el Rems a Calella on hem dinat al costat del Ferran Martinez ex basquista del Barça (no és que jo ho sabés ni tan sols l'hagués conegut però el Joan si, of corse!) El poble és molt pintoresc, un d'aquells llocs on no t'importaria que s'aturés el temps, com tants d'altres racons de la Costa Brava.

En definitiva, que demà em sabrà molt greu abandonar les meves santes vacances i quilometrejar terra endins fins a Terra Ferma i recuperar la meva vida de sempre sense cava per esmorzar, de vegades ni temps, ni banyeres olímpiques, ni vistes al mar, ni cales de somni, ni gambes de Palamòs... Això sí, la mona no me la treu ningú, tinc un padrí que Déu me'l conservi molts anys, que encara me la fa!

RETROBANT PLAERS

Ara que no porto el ritme frenètic que et permeten portar deu dits, m'he reenganxat a petits plaers que tenia oblidats, com el de la literatura. Sempre he estat una devoradora de llibres, però darrerament havia anat arraconant aquest costum que em transportava a una altra esfera on tot s'esborrava i només comptava jo. Sí, sé que sona extremadament egocentrista, però estic convençuda que tots necessitem, ni que només sigui de tant en tant, mirar-nos el melic fins a convertir-lo en un forat negre. Perquè ens hem acostumat a deixar-nos endur per una onada homogènia que ens fa actuar com si fóssim autòmats i ens engoleix dins uns costums establerts i una rutina opressora. Quan em submergeixo en un llibre m'envolto d'unes històries que res o molt tenen a veure amb les meves, però que em permeten escapar d'una realitat asfixiant i viure, ni que només sigui mentre dura la lectura, en un univers paral·lel on tot és més a la meva mida. Perquè la nostra història no és res més que la manera que tenim de construir-nos i l'omplim de significació amb fragments, dogmes, ferides d'infància, frases dites a l'atzar, velles pel·lícules, petites victòries, gent que no ens agrada i persones que estimem. I només quan llegim i quan estimem removem tot el nostre significat, perquè la literatura, com l'amor habita els nostres racons més íntims i posa en funcionament el nostre autèntic jo.

PERIPÈCIES D'ESQUERRANA

Em vaig tallar el dit polze de la mà dreta. Bé, literalment me'l va tallar un pot de vidre i de la manera més subrealista possible. Jo, que sóc una mena d'oliva farcida d'anxova, incapaç de marcar un os, resulta que a la mà en tinc uns quants i pel que es veu, durs i resistents. El pot en qüestió va lliscar d'una prestatgeria va anar a topar contra els meus artells (nudillos en castellà, jo tampoc en tenia ni idea) i es va trencar en 2 meitats gairebé exactes una de les quals en caure es va endur el meu polze. Després, el pot es devia esmicolar, com pot resultar evident no li vaig dedicar gaire atenció a partir d'aquell moment i jo em vaig començar a desagnar. Encara presa de lucidesa vaig agafar un drap de cuina em vaig embolicar la mà i vaig començar a cridar com una histèrica. Vam arribar a l'hospital en qüestió de minuts, rotllo espanyalmodòvar amb el drap de cuina ensangonat, no vaig haver d'esperar gaire. Això sí, la simpàtica del taulell va mirar de fer-me signar el full d'admissió. Va ser la meva primera experiència com a esquerrana, i és clar, les circumstàncies no em van permetre estar gaire al cas. Vaig passar sola a una habitació de cures on un infermer va ajudar-me a treure'm l'abric, fins al moment no vaig ser conscient de com me l'haviat posat ni pujat la cremallera. En treure'm el drap va fer una ganyota i va deixar anar un renec d'admiració, jo sabia que la culpa d'allò la tenia el tall ja que portava una manicura perfecta acabada de pagar 2 hores abans. Va preparar una solució amb sèrum, iode i nosequè més en un pot de plàstic i em va fer introduir el dit a dins. Aquest cop la del renec vaig ser jo. Es va a limitar a respondre, vaig a buscar un metge, no et moguis. No sé què li feia pensar que podia arrencar a córrer, però tampoc li vaig voler preguntar. El metge va arribar de seguida i em va treure la ma d'aquell líquid coient. Va confirmar amb ganyota, cosa que fins al moment havien fet tots els espectadors i va sentenciar: "no t'hi poses per poc, tu". Llavors em va començar a explicar la gravetat de la ferida, pensava que el tendó estava bé, però tampoc no s'hi jugava res, i el nervi seccionat. Es va adreçar novament a l'infermer i li va cantar, com si es tractés de la llista de la compra, una sèrie d'objectes tallants i punxants de diferents mides i numeracions. En aquell moment la lucidesa ja feia hores que m'havia abandonat i no vaig poder evitar pensar: "merda els tios no saben cosir". Vaig suavitzar el meu pensament sexista amb una pregunta al meu modist: "que em quedarà bé això, n'has cosit gaires?" Va començar a riure i va exigir a l'infermer que portés el llibre amb els models de dits perquè pogués triar el que més m'agradés. Si ho sé el tall me'l faig a la cara!

A partir d'aquest moment la meva vida va transcórrer entre traumatòlegs, cures d'infermeria, metges de capçalera i vacunes que només, a vegades fan reacció, jo, evidentment estava dins del percentatge del només, a vegades.

I així, vaig començar la meva preparació física com a esquerrera. Primer vaig ser força reticent al nou repte, perquè el polze és un dit que jo no tenia en gran estima, mai me l'havia popat i els pares m'havien prohibit fer autostop des de sempre. Així que no li trobava gaire més utilitat. Amb el pas dels dies em vaig començar a adonar que si hi era, era perquè és necessitava, sinó haguéssim nascut amb 8 dits. I vaig començar a trobar-lo a faltar i adonar-me que les olimpiades dels esquerrans no quedaven tan lluny com em creia. Un parell de dies després era capaç d'escriure mitja dotzena de mots d'urgència a la pissarra de la classe, amb la meva esquerra. Desterrada fins aquell moment a l'oblit més absolut. També, vaig ser capaç de fer algun gargot similar a la meva signatura que em permetés pagar amb visa i signar les visites mèdiques, que era la meva màxima dedicació d'aquests dies. Em vaig aprendre a dutxar i a rentar-me el cap amb l'esquerra. Fins i tot a posar-me mascareta capilar i oli de rosa mosqueta per tot el cos.

El que se m'ha ressistit fins al moment és el secador i el raspall de rulo. Em resulta pràcticament impossible anar ben pentinada per aquest món, és clar que tampoc no és que m'hi passegi gaire, em limito a deambular per consultes mèdiques.

A part de desenvolupar el meu instint més atrofiat d'esquerrana, el meu tall ha estat descobridor de grans celebritats mèdiques: visc envoltada d'eminències mèdiques i jo sense saber-ho. Tothom sap de tendons trencats, nervis seccionats, operacions, assegurances mèdiques i de més històries; bé tothom no, només un parell de setciències que a més de metges són polítics, economistes, financers, mestresses de casa, cuiners i tot el que pugueu i no imaginar-vos.

Ah, no puc acabar l'article sense dir que també he après a picar amb 9 dits el teclat de l'ordinador!

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ 2a PART

He sobreviscut a la gran nevada! I curiosament ho he fet amb el mateix anorac i la mateixa bufanda que duia abans de què arribés. També, he hagut d'anar a treballar. Malgrat que abans de sortir del llit m'he concentrat una bona estona mirant fixament el telèfon i esperant que sonés i una veu em comuniqués que l'institut estava colgat per dos metres de neu. No em dec concentrar prou bé perquè de 41 comarques que té el país a 30 s'han anul·lat les classes, a la meva, evidentment, no.

Però, calma, que la crisi de moment no torna, perquè malgrat que nevar, no s'espera que nevi gaire més, les temperatures cauen en picat i ara vénen les glaçades i les temperatures extremes. Així que, senyora crisi, com la cosa es preveu que s'allargui tot el cap de setmana, ja cal que s'espavili a fer-ne alguna de molt grossa si vol que es torni a parlar de vostè durant aquests dies; perquè a la gent quan neva li agrada molt fer fotos i enviar-les a la tele, i als de la tele els encanta treure escoles tancades i nens jugant amb la neu i pobles i poblets dels quals sóc incapaç de recordar-ne el nom, i canonades rebentades, i cotxes patinant a les carreteres i estudis d'allò més diversos i peculiars sobre l'augment del consum de la llum i el gas durant l'onada siberiana i malgrat la crisi! i de poliesportius que recullen indigents, i de voluntaris que reparteixen xocolata calenta i cafè amb llet... i és que quan fa fred, molt fred, qualsevol cosa pot convertir-se en notícia.

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ

Resulta que estem envoltats d'un fred siberià; que no polar, crec que la diferència rau en el grau d'humitat; el fred siberià és sec mentre que el polar és mès humit, sigui com sigui, l'onada siberiana deu haver glaçat la tan suada crisi perquè ara ningú en parla. Les notícies es limiten a donar consells per no morir congelat mentre vas a la feina, perquè les canonades de casa no rebentin i a saturar-no​s d'imatges de pobles que fins aleshores ningú, ni tan sols els seus habitants, sabien que existien. Han arrencat dràsticame​nt els reporters de les portes del palau de la Generalita​t, consells de ministres i altres caus polítics per enviar-los embotits dins un anorac a vegades massa vistós, gorro, bufanda i un micro gegant als llocs més inòspits, que dius: si nevar neva a tot arreu cal que enviïn aquesta pobra gent i d'aquesta guisa on nostre Senyor va perdre les espardenye​s? Es veu que sí.
Com també cal, i no només cal, sinó que sembla ser de vital importància per a l'ésser humà saber que a l'hivern fa fred, abans ho devien explicar a l'escola, ara estan massa ocupats aprenent a reciclar i encenent i apagant ordinadors. I és clar, algú ens ha d'informar de què a l'hivern neva, cada cop menys però és una de les opcions que té. El cas és que la neu arriba, uns mesos tard, però arriba, segurament per culpa de la crisi perquè enmig d'una crisi galopant quin insensat agosarat s'hagués atrevit a anar a Baqueira a lluir moreno d'ullera d'esquí?
I per si no en tinguéssim prou de veure 24 hores al dia aquests poblets dispersos de la nostra geografia ens mostren les glaçades, aquestes sí, impressionants, de la resta del món colgat sota gruixos de neu impressionats. Perquè això de la neu deu ser com la crisi: solidària i contagiosa, perquè si aquí en tenim, allà encara més, que cal ser molt poc solidari per no contagiar-se d'un clima polític i metereològic gelat, terrorífic i de dimensions colosals que ens engoleix com si fóssim gominoles.
Bé, creuo els dits perquè demà el gruix de neu no em deixi anar a treballar...