RETROBANT PLAERS

Ara que no porto el ritme frenètic que et permeten portar deu dits, m'he reenganxat a petits plaers que tenia oblidats, com el de la literatura. Sempre he estat una devoradora de llibres, però darrerament havia anat arraconant aquest costum que em transportava a una altra esfera on tot s'esborrava i només comptava jo. Sí, sé que sona extremadament egocentrista, però estic convençuda que tots necessitem, ni que només sigui de tant en tant, mirar-nos el melic fins a convertir-lo en un forat negre. Perquè ens hem acostumat a deixar-nos endur per una onada homogènia que ens fa actuar com si fóssim autòmats i ens engoleix dins uns costums establerts i una rutina opressora. Quan em submergeixo en un llibre m'envolto d'unes històries que res o molt tenen a veure amb les meves, però que em permeten escapar d'una realitat asfixiant i viure, ni que només sigui mentre dura la lectura, en un univers paral·lel on tot és més a la meva mida. Perquè la nostra història no és res més que la manera que tenim de construir-nos i l'omplim de significació amb fragments, dogmes, ferides d'infància, frases dites a l'atzar, velles pel·lícules, petites victòries, gent que no ens agrada i persones que estimem. I només quan llegim i quan estimem removem tot el nostre significat, perquè la literatura, com l'amor habita els nostres racons més íntims i posa en funcionament el nostre autèntic jo.

PERIPÈCIES D'ESQUERRANA

Em vaig tallar el dit polze de la mà dreta. Bé, literalment me'l va tallar un pot de vidre i de la manera més subrealista possible. Jo, que sóc una mena d'oliva farcida d'anxova, incapaç de marcar un os, resulta que a la mà en tinc uns quants i pel que es veu, durs i resistents. El pot en qüestió va lliscar d'una prestatgeria va anar a topar contra els meus artells (nudillos en castellà, jo tampoc en tenia ni idea) i es va trencar en 2 meitats gairebé exactes una de les quals en caure es va endur el meu polze. Després, el pot es devia esmicolar, com pot resultar evident no li vaig dedicar gaire atenció a partir d'aquell moment i jo em vaig començar a desagnar. Encara presa de lucidesa vaig agafar un drap de cuina em vaig embolicar la mà i vaig començar a cridar com una histèrica. Vam arribar a l'hospital en qüestió de minuts, rotllo espanyalmodòvar amb el drap de cuina ensangonat, no vaig haver d'esperar gaire. Això sí, la simpàtica del taulell va mirar de fer-me signar el full d'admissió. Va ser la meva primera experiència com a esquerrana, i és clar, les circumstàncies no em van permetre estar gaire al cas. Vaig passar sola a una habitació de cures on un infermer va ajudar-me a treure'm l'abric, fins al moment no vaig ser conscient de com me l'haviat posat ni pujat la cremallera. En treure'm el drap va fer una ganyota i va deixar anar un renec d'admiració, jo sabia que la culpa d'allò la tenia el tall ja que portava una manicura perfecta acabada de pagar 2 hores abans. Va preparar una solució amb sèrum, iode i nosequè més en un pot de plàstic i em va fer introduir el dit a dins. Aquest cop la del renec vaig ser jo. Es va a limitar a respondre, vaig a buscar un metge, no et moguis. No sé què li feia pensar que podia arrencar a córrer, però tampoc li vaig voler preguntar. El metge va arribar de seguida i em va treure la ma d'aquell líquid coient. Va confirmar amb ganyota, cosa que fins al moment havien fet tots els espectadors i va sentenciar: "no t'hi poses per poc, tu". Llavors em va començar a explicar la gravetat de la ferida, pensava que el tendó estava bé, però tampoc no s'hi jugava res, i el nervi seccionat. Es va adreçar novament a l'infermer i li va cantar, com si es tractés de la llista de la compra, una sèrie d'objectes tallants i punxants de diferents mides i numeracions. En aquell moment la lucidesa ja feia hores que m'havia abandonat i no vaig poder evitar pensar: "merda els tios no saben cosir". Vaig suavitzar el meu pensament sexista amb una pregunta al meu modist: "que em quedarà bé això, n'has cosit gaires?" Va començar a riure i va exigir a l'infermer que portés el llibre amb els models de dits perquè pogués triar el que més m'agradés. Si ho sé el tall me'l faig a la cara!

A partir d'aquest moment la meva vida va transcórrer entre traumatòlegs, cures d'infermeria, metges de capçalera i vacunes que només, a vegades fan reacció, jo, evidentment estava dins del percentatge del només, a vegades.

I així, vaig començar la meva preparació física com a esquerrera. Primer vaig ser força reticent al nou repte, perquè el polze és un dit que jo no tenia en gran estima, mai me l'havia popat i els pares m'havien prohibit fer autostop des de sempre. Així que no li trobava gaire més utilitat. Amb el pas dels dies em vaig començar a adonar que si hi era, era perquè és necessitava, sinó haguéssim nascut amb 8 dits. I vaig començar a trobar-lo a faltar i adonar-me que les olimpiades dels esquerrans no quedaven tan lluny com em creia. Un parell de dies després era capaç d'escriure mitja dotzena de mots d'urgència a la pissarra de la classe, amb la meva esquerra. Desterrada fins aquell moment a l'oblit més absolut. També, vaig ser capaç de fer algun gargot similar a la meva signatura que em permetés pagar amb visa i signar les visites mèdiques, que era la meva màxima dedicació d'aquests dies. Em vaig aprendre a dutxar i a rentar-me el cap amb l'esquerra. Fins i tot a posar-me mascareta capilar i oli de rosa mosqueta per tot el cos.

El que se m'ha ressistit fins al moment és el secador i el raspall de rulo. Em resulta pràcticament impossible anar ben pentinada per aquest món, és clar que tampoc no és que m'hi passegi gaire, em limito a deambular per consultes mèdiques.

A part de desenvolupar el meu instint més atrofiat d'esquerrana, el meu tall ha estat descobridor de grans celebritats mèdiques: visc envoltada d'eminències mèdiques i jo sense saber-ho. Tothom sap de tendons trencats, nervis seccionats, operacions, assegurances mèdiques i de més històries; bé tothom no, només un parell de setciències que a més de metges són polítics, economistes, financers, mestresses de casa, cuiners i tot el que pugueu i no imaginar-vos.

Ah, no puc acabar l'article sense dir que també he après a picar amb 9 dits el teclat de l'ordinador!

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ 2a PART

He sobreviscut a la gran nevada! I curiosament ho he fet amb el mateix anorac i la mateixa bufanda que duia abans de què arribés. També, he hagut d'anar a treballar. Malgrat que abans de sortir del llit m'he concentrat una bona estona mirant fixament el telèfon i esperant que sonés i una veu em comuniqués que l'institut estava colgat per dos metres de neu. No em dec concentrar prou bé perquè de 41 comarques que té el país a 30 s'han anul·lat les classes, a la meva, evidentment, no.

Però, calma, que la crisi de moment no torna, perquè malgrat que nevar, no s'espera que nevi gaire més, les temperatures cauen en picat i ara vénen les glaçades i les temperatures extremes. Així que, senyora crisi, com la cosa es preveu que s'allargui tot el cap de setmana, ja cal que s'espavili a fer-ne alguna de molt grossa si vol que es torni a parlar de vostè durant aquests dies; perquè a la gent quan neva li agrada molt fer fotos i enviar-les a la tele, i als de la tele els encanta treure escoles tancades i nens jugant amb la neu i pobles i poblets dels quals sóc incapaç de recordar-ne el nom, i canonades rebentades, i cotxes patinant a les carreteres i estudis d'allò més diversos i peculiars sobre l'augment del consum de la llum i el gas durant l'onada siberiana i malgrat la crisi! i de poliesportius que recullen indigents, i de voluntaris que reparteixen xocolata calenta i cafè amb llet... i és que quan fa fred, molt fred, qualsevol cosa pot convertir-se en notícia.

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ

Resulta que estem envoltats d'un fred siberià; que no polar, crec que la diferència rau en el grau d'humitat; el fred siberià és sec mentre que el polar és mès humit, sigui com sigui, l'onada siberiana deu haver glaçat la tan suada crisi perquè ara ningú en parla. Les notícies es limiten a donar consells per no morir congelat mentre vas a la feina, perquè les canonades de casa no rebentin i a saturar-no​s d'imatges de pobles que fins aleshores ningú, ni tan sols els seus habitants, sabien que existien. Han arrencat dràsticame​nt els reporters de les portes del palau de la Generalita​t, consells de ministres i altres caus polítics per enviar-los embotits dins un anorac a vegades massa vistós, gorro, bufanda i un micro gegant als llocs més inòspits, que dius: si nevar neva a tot arreu cal que enviïn aquesta pobra gent i d'aquesta guisa on nostre Senyor va perdre les espardenye​s? Es veu que sí.
Com també cal, i no només cal, sinó que sembla ser de vital importància per a l'ésser humà saber que a l'hivern fa fred, abans ho devien explicar a l'escola, ara estan massa ocupats aprenent a reciclar i encenent i apagant ordinadors. I és clar, algú ens ha d'informar de què a l'hivern neva, cada cop menys però és una de les opcions que té. El cas és que la neu arriba, uns mesos tard, però arriba, segurament per culpa de la crisi perquè enmig d'una crisi galopant quin insensat agosarat s'hagués atrevit a anar a Baqueira a lluir moreno d'ullera d'esquí?
I per si no en tinguéssim prou de veure 24 hores al dia aquests poblets dispersos de la nostra geografia ens mostren les glaçades, aquestes sí, impressionants, de la resta del món colgat sota gruixos de neu impressionats. Perquè això de la neu deu ser com la crisi: solidària i contagiosa, perquè si aquí en tenim, allà encara més, que cal ser molt poc solidari per no contagiar-se d'un clima polític i metereològic gelat, terrorífic i de dimensions colosals que ens engoleix com si fóssim gominoles.
Bé, creuo els dits perquè demà el gruix de neu no em deixi anar a treballar...