CONNEXIONS

Sembla que a la vida no hi hagi res que pugui escapar de la resta, no sé si m'explico, perquè fins i tot a mi em costa entendre'm. És com si totes les coses que ens passen, totes les coses que vivim i la gent que coneixem estiguin interrelacionades entre elles d'una manera o d'una altra, per petita que sigui. Com si al llarg de la nostra vida anéssim teixint una tela d'aranya d'amistats, relacions, sentiments, vivències, experiències... que finalment acabaran confluint en algun punt. No és que ara me n'hagi adonat de cop, de fet, sempre hi havia cregut en la casualitat, però enguany ho noto d'una manera més remarcada. En l'insti nou que he començat hi conflueixen gent que ja sabien que jo existia. No és que em cregui el rovell de l'ou ni el melic del món, al contrari, em sobta que la gent sàpiga de la meva existència i és per això que ho remarco. El fet que arribis a un institut nova i que coneguis algú amb qui havies coincidit abans en un altre insti, o mentre feies la carrera... no té res d'especial, és, podríem dir, força habitual. I que te'n recordis més o menys d'aquella persona, suposo que també. Però en aquest insti vaig començar topant amb una noia, l'Anna, que jo no coneixia de res, però de res, juro que no en tenia ni el més petit record, amb la qual resulta que vaig compartir BUP i COU. A més viu a tocar de casa meva. Evidentment va ser ella la que em va posar al dia. Aquestes simples coincidències li van atorgar ràpidament la meva confiança, ja ho sé que pot semblar una rucada de les més grans, obrir-te a algú únicament perquè en un moment o altre va formar part de la teva vida i ara es presenta de nou, però realment ha estat així, de fet als dos o tres dies ja li vaig abocar un secret. No n'hem parlat mai, amb l'Anna, d'això que jo anomeno "connexions" deixaré que em conegui una mica més abans no es pensi que estic realment grillada, però suposo que a ella li devia passar una cosa semblant perquè ella també em va sorprendre amb un dels seus secrets, com si ens coneguessim de tota la vida, quan només havíem compartit unes quantes mitges hores de cotxe. Per descomptat, no cal dir que a més em cau bé i tenim feeling, però això ho he descobert amb els dies.
Després de la coincidència amb l'Anna, una altra noia, la Maite, se m'acostà per demanar-me si era la Mariona; quan ja estava a punt de sortir corrent cap al metge per verificar que patia un alzheimer greu, ja que juro i perjuro que a la Maite tampoc la coneixia de res, vaig comprovar que evidentment jo tenia raó, no ens coneixíem personalment, però la Carina, una amiga molt amiga, havia coincidit amb la Maite en un altre institut i quan va saber que anava a Seròs li va parlar de mi. Ja sé que pot resultar una altra collonada, però aquesta nova coincidència va fer que m'obrís a la Maite. Si era amiga d'una amiga- i jo amb les amigues i crec- no podia ser que la cosa sortís de tort. Per si les coincidències encara eren poques, un altre dels profes amb els que compartim algun cafè i la fem petar de tant en tant, l'Antolí, un dia arriba i em diu: la Núria et dóna records i m'ha dit que estic en molt bones mans. Clar de Núries n'hi ha moltes, però de Núria Llobera només en conec una i va ser aquesta la coincidència que compartim amb l'Antolí. Després d'això un dia xerrant amb el Jordi de mates descobreixo que en comú tenim la Mercè de Molle i l'Esther de Santalinya. Un matí vaig a fer un cafè amb el David i resulta que un amic seu és el meu veí. I ja, quan creia que havia acabat amb totes les coincidències, el Jordi m'ensenya un video on surt un altre Jordi que és amic meu i resulta que molt amic seu, i aquí es tornen a teixir una sèrie de coincidències que a mi em resulten la mar de curioses i divertides.
De com sorgeixen les converses que fan surar aquestes coincidències, és a dir, de quina cosa, causa o fet és el que ens porta a parlar d'aquella persona comuna que ambdues parts desconeixen que és compartida, no en tinc la més remota idea. Però el cas és que acaben sorgint, i freqüentment és l'atzar o la bestiesa més gran que et puguis imaginar, com ara un vídeo d'un tio fent el ruc, una anècdota d'una reunió de veïns, una foto... que fa que descobrim aquestes connexions. M'agrada aquesta xarxa aràcnida...

"NON SOLUM"

Dissabte 26 de setembre, passen uns minuts de les nou, finalment després d'haver passat pels lavabos, un fet habitual en mi, sempre que vaig a algun lloc nou, desconegut, el primer que faig és passar visita aquest espai, aquest fet em dóna seguretat i em permet fer-me una idea del lloc on he anat a parar (algun dia ja us explicaré la meva obsessió amb els wc). La impressió fou bona, tot i que les dones que per allà passejaven vaig trobar-les una mica tibades. No vaig donar-hi gaire importància, potser era que jo estava excessivament emocionada, tot i que després, en acabar l'espectacle vaig poder constatar que no m'equivocava i que les impressions dels lavabos sempre funcionen. Em dirigia cap a la meva butaca a la fila 8 de la platea el seient 5, va ser fàcil trobar-la ja que el Juanan amb un polo pistatxo, fàcilment visible, malgrat la distància, ja estava assegut al seient 7, just al meu costat. Ens vam somriure, ell coneixia sobradament la meva emoció, jo tampoc m'esforçava a dissimular-la, estava realment pletòrica, tenia moltes ganes d'allò. Vam vacil·lar una mica sobre si canviàvem les butaques entre nosaltres ell la 5 i jo la 7 o ho deixàvem així, no sé per què les fem aquestes coses, crec que són manies seves perquè jo mai m'ho plantejo. Al final ell va tenir més sort que jo, al costat li va tocar el Màrius Serra amb la que jo crec que era la seva família, ho crec perquè no la conec; mentre que jo em vaig haver de conformar amb un parell de senyores guarnides amb un gust dubtós i amb moltes ganes de fer amistat amb les butaques contínues: senyores al teatre no s'hi va a fer amics, que no coneixen el facebook o el twenty? Bé, deixem de banda petits detalls insignificants. El Juanan em va passar un trípic amb les dades de l'obra i un petit escrit del Sergi, em va somriure i em va dir tanca els ulls, gaudeix del lloc, obre'ls i llegeix això, t'agradarà. Aleshores es va aixecar i va anar ell al lavabo, el Juanan al lavabo només hi va quan realment ho necessita, no hi té aquella relació tan especial que tinc jo, així que es devia estar pixant. Vaig fer el que em va dir, no s'equivocava, em va agradar i molt, val a dir que jo anava predisposada a que fos així. Abans que em donés compte ja el tornava a tenir al meu costat, de fet no vaig ser conscient de la seva curta absència, deu ser que l'emoció fa companyia. Vam fer quatre comentaris que ara no recordo i ens vam adonar que les butaques de la Sala Tallers del TNC no eren gaire còmodes, per no dir gens, quan les senyores guarnides bellugaven nosaltres també ho féiem tot i que ens esforçàvem a restar immòbils. Les senyores guarnides també ens ho van fer notar amb tot un seguit de preguntes de fàcil resposta sobre els seients, els moviments i la resta d'espectadors que nosaltres no ens vam esforçar a respondre. Jo acostumo a seguir les converses que enceta la gent, encara que aquests siguin desconeguts, però en aquell moment no em venia gens de gust, volia estar concentrada en el moment, feia molt que l'esperava. Vaig apagar el mòbil, vaig guardar-lo a la bossa, vaig treure el vano, no ho acostumo a fer, però aquell dia em va donar per aquí, vaig guardar el tríptip de l'obra que el Juanan m'havia donat i que per cert nosé d'on l'havia tret, suposo que la noia que ens acompanyava als nostres seients quan jo vaig decidir anar al lavabo li devia haver donat i vaig respirar profundament per veure si disminuia el meu ritme cardíac, el cor em bategava tan fort que em pensava que el Juanan i les senyores guarnides me'l podrien sentir. De seguida es van afluixar els llums alhora que es sentia una veu femenina que ens anunciava que començava l'espectacle, que apaguessim els mòbils i que no féssim fotos ni gravacions. Fins i tot aquella veu em va semblar especial. Ja eren dos quarts de deu, m'havia passat volant, per què passen tan de pressa les coses bones? Començava l'espectacle. El Sergi López sortia a escena taral·lejant una melodia i anant d'un cantó a l'altre de l'escenari, ignorant el petit caixó de fusta que hi havia al centre. Duia un vestit gris amb un folre interior vermell i camisa blanca, vaig trobar que feia més panxeta de la que em pensava. Al cap d'uns minuts creia que a l'escenari hi havia una munió de personatges tan gran que no sabia cap a on mirar, evidentment només hi havia el Sergi mostrant-nos com som realment els que ara ens el miràvem i rèiem. Com quan formem part d'un col·lectiu volem sentir-nos una mica especials, però sense abandonar aquella col·lectivitat que ens garanteix protecció i anonimat, perquè la individualitat de vegades ens provoca inseguretat, i aleshores necessitem recórrer a qualsevol bajanada, posem per cas unes ulleres de sol, per sentir-nos més segurs, més guapos, més "més". I de com ens agrada el sexe i de com ens fa riure, encara, quan algú parla d'ell, talment com si encara fóssim adolescents. La política, la cultura... vam tenir temps per preguntar-nos per tot. Impossible resumir una obra d'aquest caire, només se m'acut un mot: superbe, Sergi, superbe.

EL NOSTRE SECRET

M'agradava més quan només era un secret, això ens atorgava qualsevol llicència. Un secret que només nosaltres compartíem, tu i jo. He deixat de ser-ho, així ho has decidit. Has barrejat dos mons al teu caprici, perquè t'anava bé de fer-ho, per les raons que sigui i que jo no entenc. Has arrencat d'un món fantàstic un personatge irreal al qual et negues a tornar-lo real, però malgrat això el tires sense pietat a la teva realitat. És com si a la Ventafocs l'arrenquessis del seu conte, ja no tindria mai la seva fada, o a la Caputxeta, se la menjaria el llop. Hi ha personatges que no tenen cabuda al món real, jo tampoc. Almenys abans m'havies d'haver materialitzat si volies que sobrevisqués. Ara no crec que hi hagi gran cosa a fer. Jo, almenys, et seré fidel et guardaré com el secret que fores, bé, potser hauràs de passar a ser un tresor enterrat, d'aquells que és millor no desenterrar perquè et mostren la riquesa d'un passat que sempre fou millor, com diu alguna cançó que ja no recordo. A ningú li agrada deixar de ser ric, però, a vegades ens toca perdre i aquest cop m'ha tocat a mi.

UNA ENRABIADA

Estava ple de ràbia. Ràbia perquè ningú l'entenia. Ràbia perquè la vida era injusta, injusta en ella mateixa i injusta amb ell. Dolgut. Aquella ràbia es diluïa en dolor. Ploraria. Però, per què? No valia ni la pena plorar. Novament aquella onada de ràbia. Impotència. Volia perdre's, molt lluny, en un d'aquells racons pariadisíacs de la seva ment. On ningú podia arribar, només ell. Aquells racons on ella era el protagonista i l'antagonista. On ningú podia fer-li mal, ni tan sols ell. Aquella platja que guardava en algun lloc del seu subconscient. Es deixaria endur per les onades del record dolç. Per què? Ningú l'entèn. Ningú, de vegades ni ell mateix. Sura en el mar dolç. Tristesa. Ara sí que val la pena plorar. Plora. S'allunya i torna. O potser aquest cop ja no? Cal tornar?

DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS...

Una altra nit en blanc,
mirant d'esborrar-te
o si més no, diluir-te
de la meva memòria.
Però, l'esperança, agonitzant
es resisteix a la mort definitiva
alimentant així el record
que engoleix suaument l'oblit,
en una lluita desigual,
però aferrissada,
i així, lentament, aquest es desagna,
avivant amb la seva sang
la flor intensa de la tristesa
que creix dins meu
com les males herbes,
salvatge, devastadora i asfixiant.
Només, de tant en tant,
alguna il·lusió capritxosa i espontània,
elixir del record d'allò que fou
brolla ingènua cap al suïcidi.

LÀ OÙ JAMAIS S'EST-IL RIEN PASSÉ

Comment veux-tu que j'écris un mot
si à ton côté je n'ai pas de revendication.
Comment veux-tu que j'écris un mot
si à ton côté j'ai perdu la notion.
Les mots du vent qui s'arrêta
là où jamais rien s'y passa.
Les mots du vent qui ralentisa
là où jamais rien y arriva.
Une rafale de vent nous a visités,
mais à nous ni un poil nous a bougé.
Cependant se passent les heures...
je rêve que je me réveille à ton côté,
je me demande si tu resteras encore seul
et je brûle dans un bûcher.
S'est cassé la chaîne qui attachaît la montre aux heures...
S'est arrêté l'averse, maintenant nous ne sommes que deux gouttes en flottant,
amarrée pour un instant à la queue du vent, je me sents mieux
j'ai oublié de mettre les pieds dans le sol et je me sents mieux...
voler, voler...