PERIPÈCIES D'ESQUERRANA

Em vaig tallar el dit polze de la mà dreta. Bé, literalment me'l va tallar un pot de vidre i de la manera més subrealista possible. Jo, que sóc una mena d'oliva farcida d'anxova, incapaç de marcar un os, resulta que a la mà en tinc uns quants i pel que es veu, durs i resistents. El pot en qüestió va lliscar d'una prestatgeria va anar a topar contra els meus artells (nudillos en castellà, jo tampoc en tenia ni idea) i es va trencar en 2 meitats gairebé exactes una de les quals en caure es va endur el meu polze. Després, el pot es devia esmicolar, com pot resultar evident no li vaig dedicar gaire atenció a partir d'aquell moment i jo em vaig començar a desagnar. Encara presa de lucidesa vaig agafar un drap de cuina em vaig embolicar la mà i vaig començar a cridar com una histèrica. Vam arribar a l'hospital en qüestió de minuts, rotllo espanyalmodòvar amb el drap de cuina ensangonat, no vaig haver d'esperar gaire. Això sí, la simpàtica del taulell va mirar de fer-me signar el full d'admissió. Va ser la meva primera experiència com a esquerrana, i és clar, les circumstàncies no em van permetre estar gaire al cas. Vaig passar sola a una habitació de cures on un infermer va ajudar-me a treure'm l'abric, fins al moment no vaig ser conscient de com me l'haviat posat ni pujat la cremallera. En treure'm el drap va fer una ganyota i va deixar anar un renec d'admiració, jo sabia que la culpa d'allò la tenia el tall ja que portava una manicura perfecta acabada de pagar 2 hores abans. Va preparar una solució amb sèrum, iode i nosequè més en un pot de plàstic i em va fer introduir el dit a dins. Aquest cop la del renec vaig ser jo. Es va a limitar a respondre, vaig a buscar un metge, no et moguis. No sé què li feia pensar que podia arrencar a córrer, però tampoc li vaig voler preguntar. El metge va arribar de seguida i em va treure la ma d'aquell líquid coient. Va confirmar amb ganyota, cosa que fins al moment havien fet tots els espectadors i va sentenciar: "no t'hi poses per poc, tu". Llavors em va començar a explicar la gravetat de la ferida, pensava que el tendó estava bé, però tampoc no s'hi jugava res, i el nervi seccionat. Es va adreçar novament a l'infermer i li va cantar, com si es tractés de la llista de la compra, una sèrie d'objectes tallants i punxants de diferents mides i numeracions. En aquell moment la lucidesa ja feia hores que m'havia abandonat i no vaig poder evitar pensar: "merda els tios no saben cosir". Vaig suavitzar el meu pensament sexista amb una pregunta al meu modist: "que em quedarà bé això, n'has cosit gaires?" Va començar a riure i va exigir a l'infermer que portés el llibre amb els models de dits perquè pogués triar el que més m'agradés. Si ho sé el tall me'l faig a la cara!

A partir d'aquest moment la meva vida va transcórrer entre traumatòlegs, cures d'infermeria, metges de capçalera i vacunes que només, a vegades fan reacció, jo, evidentment estava dins del percentatge del només, a vegades.

I així, vaig començar la meva preparació física com a esquerrera. Primer vaig ser força reticent al nou repte, perquè el polze és un dit que jo no tenia en gran estima, mai me l'havia popat i els pares m'havien prohibit fer autostop des de sempre. Així que no li trobava gaire més utilitat. Amb el pas dels dies em vaig començar a adonar que si hi era, era perquè és necessitava, sinó haguéssim nascut amb 8 dits. I vaig començar a trobar-lo a faltar i adonar-me que les olimpiades dels esquerrans no quedaven tan lluny com em creia. Un parell de dies després era capaç d'escriure mitja dotzena de mots d'urgència a la pissarra de la classe, amb la meva esquerra. Desterrada fins aquell moment a l'oblit més absolut. També, vaig ser capaç de fer algun gargot similar a la meva signatura que em permetés pagar amb visa i signar les visites mèdiques, que era la meva màxima dedicació d'aquests dies. Em vaig aprendre a dutxar i a rentar-me el cap amb l'esquerra. Fins i tot a posar-me mascareta capilar i oli de rosa mosqueta per tot el cos.

El que se m'ha ressistit fins al moment és el secador i el raspall de rulo. Em resulta pràcticament impossible anar ben pentinada per aquest món, és clar que tampoc no és que m'hi passegi gaire, em limito a deambular per consultes mèdiques.

A part de desenvolupar el meu instint més atrofiat d'esquerrana, el meu tall ha estat descobridor de grans celebritats mèdiques: visc envoltada d'eminències mèdiques i jo sense saber-ho. Tothom sap de tendons trencats, nervis seccionats, operacions, assegurances mèdiques i de més històries; bé tothom no, només un parell de setciències que a més de metges són polítics, economistes, financers, mestresses de casa, cuiners i tot el que pugueu i no imaginar-vos.

Ah, no puc acabar l'article sense dir que també he après a picar amb 9 dits el teclat de l'ordinador!