UNA ENRABIADA

Estava ple de ràbia. Ràbia perquè ningú l'entenia. Ràbia perquè la vida era injusta, injusta en ella mateixa i injusta amb ell. Dolgut. Aquella ràbia es diluïa en dolor. Ploraria. Però, per què? No valia ni la pena plorar. Novament aquella onada de ràbia. Impotència. Volia perdre's, molt lluny, en un d'aquells racons pariadisíacs de la seva ment. On ningú podia arribar, només ell. Aquells racons on ella era el protagonista i l'antagonista. On ningú podia fer-li mal, ni tan sols ell. Aquella platja que guardava en algun lloc del seu subconscient. Es deixaria endur per les onades del record dolç. Per què? Ningú l'entèn. Ningú, de vegades ni ell mateix. Sura en el mar dolç. Tristesa. Ara sí que val la pena plorar. Plora. S'allunya i torna. O potser aquest cop ja no? Cal tornar?