T'RESPIRO

Quan et respiro m'omples els pulmons d'aquella calma tan intensa que només un amor regalat sense mesures ni condicions pot oferir. Et continuo inhalant i alimento el foc que creix ràpidament fins a convertir-se en una foguera de passions, que s'inflama i decreix a ritmes frenètics. I no puc deixar de respirar-te, perquè ets tu qui em va ensenyar a respirar quan encara n'aprenia. Ets tu qui m'ha omplert d'oxigen dia rere dia i m'ha regalat la vida. I continuo respirant aquell alè dolç que només en tu he sabut reconèixer. I també, aquelles bocanades descarades i impacients que exploten sorolloses, divertides, cridaneres i incontrolables en riotades esbojarrades.
I de vegades, també respiro els mals fums, aquells que ens ofeguen momentàniament, i que ens esforcem per oxigenar obrint-nos de nou a la vida.
I també et respiro quan dorms, i sento aquell aire rítmic i silenciós que t'acarona per dintre, i que jo et prenc amb un petó.
I així, continuo respirant-te, respirant les teves virtuts i els teus defectes, respirant aquells moments de grandesa que ens toca viure, i aquells no tan grans, i les alegries i les tristeses... però, sobretot et respiro a tu, perquè mai no havia respirat tant... i vull continuar respirant-te.

L'HEURE D'ÉTÉ directeur Olivier Assayas

Dissabte vam anar al cinema, volíem anar a veure Bella, però la cartellera de la nostra ciutat no ens l'oferia encara; així que per no canviar de plans vam escollir una altra pel·li de la qual no n'havíem sentit a parlar: las horas del verano, un film francès d'Olivier Assayas. Sempre m'he sentit atreta per aquesta cultura, no us sabria dir les raons, però és així. Sovint quan vaig al cinema, en acabar la pel·lícula m'envaeix una sensació estranya, com si m'hagués mimetitzat en algun d'aquells personatges o com si alguns dejavus em trasbalssessin. Aquest cop no va ser així. Tenia la sensació de no haver vist cap pel·lícula, més aviat em semblava que havia viscut un bocí de la vida d'algú, potser la meva pròpia.
Uns personatges francesos, que bé podien haver estat catalans, russos o xinesos, ens fan partíceps de la cruetat de la vida actual, no tenim temps pels records, per la nostàlgia i gairebé m'atreviria a dir que ni pels sentiments. Ens limitem a viure una vida que ens marca el ritme que ella vol, al qual ens aconformem de manera natural, com si perdre tot el nostre bagatge cultural, sentimental... fos el més normal del món. Ens adaptem ràpidament, perquè si no ho fessim segurament no semblaríem d'aquest planeta. Seríem uns nostàlgics. I no val la pena lluitar per ser un nostàlgic, oi Frédéric?
Però, és clar, això requereix un procès d'adaptació i aprenentatge, malhauradament, no neixem estressats, ni encuirassats amb una pell de llautó que no deixa que ens penetri cap sentiment, ni carregats de raons que ens justifiquin la tria que més endavant farem... I sí dic malhauradament, perquè potser l'adolescència seria menys traumàtica si no fos un moment clau de lluita entre cor i cap. Com un peix acabat de pescar, que dóna les últimes cuetades abans de morir, Sylvie ens recorda el que hauria pogut ser i no és ni serà mai.Ella ja entra a formar part del món dels adults, però encara cueja amb una nostàlgia que aviat morirà, perquè això "no toca" en aquest nou món.

FAÇONS DE VIVRE...QUOI!

Ne crois pas que je suis triste,
si tu ne me vois pas sourire
c'est simplement distraction
Façons de vivre, quoi...

Je te cherche et tu es absent,
je te veux et ce n'est pas pour toi
peut être ce n'est pas décent
Façons de vivre, quoi...

Je sais pas si je suis dans le certain
le certain c'est que je suis ici
d'autres pour moins sont déjà morts
Façons de vivre, quoi...

J'apprends le métier
en oubliant le pourvenir
je me plains uniquement pour vice
Façons de vivre, quoi...

(Rosendo adapt.)

...I SANT TORNEM-HI!

Pertanyo a aquella espècie que comença l'any al setembre, no és que seguim el calendari xinès, en tenim un de propi; així que després de tota una llarga setmana sentint als mitjans de comunicació tots els símptomes que patiria en incorporar-me al meu lloc de treball després de gaudir del temps estival, el que actualment s'anomena depressió postvacacional, m'incorporo. Jo prefeireixo anomenar-ho mandritis, inflamació aguda de la mandra, ja que ni la primera ni la segona es poden demostrar científicament, però almenys aquesta última sóc capaç de diagnosticar-me-la jo mateixa. La mandritis no ve pas sola, s'acompanya d'una greu sensibilitis, que vindria a ser allò de qualsevol cosa em pot molestar i segurament dec ser la persona més desgraciada d'aquest món. Aquesta sensibilitis s'agreuja amb la canviabilitis, és a dir, fa un minut estava bé però ara no sé com estic i d'aquí una estona puc estar eufòrica o deprimida fins a la medula.
Aquests símptomes aniran aflebint-se lleugerament al llarg de la setmana i a mesura que em vagi habituant suposo que desapareixerant completament, tot i que algun dia, sense previ avís tornaran, perquè no m'oblidi d'ells perquè sàpiga que el setembre vinent tornaran a estar a l'espectativa, com voltors que vigilen la seva presa en el moment de debilitat...

LA PREMIÈRE NUIT DE CHAQUE SAISON...

La première nuit de chaque saison je me la bois avec toi.Nous nous buvons la nuit toute entière en trinquant avec nos baisers. Nous suçons nos poisons jusqu'a nous enivrer l'un de l'autre.Et nous continuons à nous boire, et nous boire... Et c'est si folle cette passion que plus nous nous buvons, plus assoifés nous sommes. La première nuit de chaque saison je me reveille assoifée.

MONEDES AMB COR DE XOCOLATA

Me les vaig tornar a mirar, lluïen sobre el meu palmell daurades, rodones, perfectes. Jo somreia, era posseïdora d’un tresor. Un tresor secret. Vaig tancar la mà suaument, no volia compartir allò amb ningú, era meu, només meu. En tornar a obrir la mà em va semblar que una ja no era tan rodona ni tan lluent. Me la vaig mirar amb atenció, no podia ser que únicament amb el frec dels meus dits hagués perdut aquella perfecció inicial, ja no brillava tant, ja no era completament rodona. Un alè de tristesa em va recórrer momentàniament, però aviat va ser ofegat per l’orgull que em provocava la resta del meu secret: les altres dues encara lluïen resplendents i rodones. Vaig mirar-me-la novament, vaig haver d’admetre que havia perdut part del seu valor, els ulls no m’enganyaven, ja no era com les altres. Aleshores vaig decidir menjar-me-la. Vaig deixar les altres dues monedes sobre el pedrís, no volia que la pressió de la meva mà pogués danyar-les com havia fet amb l’altra. Vaig rascar amb cura el cantell de l’embolcall metàl·lic i daurat; tot i la delicadesa del meu gest, la moneda va perdre encara més la seva forma inicial. Ja no quedava res d’aquella perfecció primera, costava imaginar que aquella peça sense la seva pell daurada per un cantó hagués estat mai un tresor rodó i brillant. L’interior de la moneda em descobria una xocolata tendra amb un relleu que simulava un escut. Vaig trobar aquell cor de xocolata tan llaminer com en un principi ho havia estat el seu embolcall. Vaig passar una estona escodrinyant aquell cor de xocolata, de nou aquell plaer orgullós de només jo posseir un tresor, fins i tot em vaig alegrar d’haver-li fet perdre aquella perfecció primerenca; si no hagués estat així mai hauria descobert el seu cor. Començava a salivar enmig d’aquella mena d’eufòria dissimulada, abans de menjar-me-la, però, no vaig poder evitar mirar-la novament, de fet mai li havia tret l’ull de sobre. El meu pensament va fer una volta ràpida per les sensacions i emocions que aquella moneda m’havia provocat: primer la seva perfecció, després aquell orgull boig que ens provoca ser tresorers, no pas d’aquells que s’encarreguen dels diners dels altres, sinó d’aquells que tenen un tresor per petit que sigui. Així repassant la nostra relació vaig portar-me la a la boca; conscient que en una mena de canibalisme inexplicable em menjava el seu cor. Vaig dipositar-la sobre la meva llengua i exercint una pressió suau amb el meu paladar vaig deixar que la dolçor d’aquell cor m’envaís tots els racons. Quan la xocolata tot just arribava a la meva gola, aleshores vaig ser conscient, tot s’havia esvaït, la moneda s’emportava ventre avall no només la seva dolçor, la seva perfecció primera que t’impedia veure futurs defectes, també s’enduia part dels meus sentiments, de les meves experiències viscudes... així empassant-me aquell cor m’havia menjat també part del meu. I m’adonava com aquell acte caníbal em col·locava en una situació de desavantatge, qui s’havia menjat qui?

AVUI T'HE INVENTAT... ET TROBAVA A FALTAR...

Sóc inventor de somnis. No em cal dormir per treballar, puc perfectament fer la meva feina despert. Aquesta nit t’he inventat a tu, perquè et trobava a faltar. He exprimit la teva essència i sota una altra aparença t’he motllurat al meu gust. Un cop acabada la meva creació m’he fabricat a mida un diàleg i un entorn, i tot allò que necessitava per mostrar-me com jo volia. I així, m’he fet, momentàniament, la vida més fàcil. Per què no podria ser sempre així? En el meu somni no era pas jo que et trobava a faltar, no; que per alguna cosa jo l’invento i no pas tu. Si vols fes-te’n un a la teva mida, bé, potser a tu no et cal. Tanta felicitat em dibuixa un somriure idiota als llavis, però també m’aplaca l’angoixa, aquella que em provoca la teva absència; i potser més que la teva absència, la teva indiferència. Però en el meu somni, aquesta no existia, jo l’havia transformat, quina altra cosa podia fer, diuen que no es pot destruir només transformar l’energia, i la indiferència bé deu ser alguna cosa semblant a l’energia, no? Tant se val, el cas és que la teva indiferència havia anat evolucionant cap a un interès desmesurat cap a mi, sí desmesurat, què passa? Ja t’he dit que jo sóc l’inventor! I d’aquesta manera, aquell no sé què que albergava dins meu també s’anava transformant, com l’energia; es transformava en un altre no sé què, però aquest molt més plaent. Quan ja gairebé estava embafat de tanta dolçor he decidit despertar-me, perquè quan surts d’un somni deixes una realitat, per entrar en una altra, per tant et despertes, encara que mai hagis aclucat els ulls. Aleshores m’ha envaït aquella sensació que només els somnis poden deixar, aquella d’haver viscut en una altra realitat, una realitat a la meva mida. I m’ha quedat aquell rastre agredolç que deixen les mentides emmascarades d’il·lusions. Pots creure que m’he enganyat, que necessito madurar o el que vulguis, però jo he canviat l’angoixa per la il·lusió, m’és igual si anava disfressada d’engany i sí, després l’agredolçor; però potser val més això que l’agror a seques.

UNA AIRADA...

El vent volia jugar amb nosaltres, i nosaltres vam accedir al seu joc; ell ens oferia totes les olors de l'illa, a canvi nosaltres li cedíem els nostres cossos, deixàvem que emboliqués els nostres cabells i que ens robés una part; sí, una part nostra que mai recuperaríem, que quedaria adormida en algun racó d'aquell paradís i que només ell, el vent, seria capaç de revifar un altre cop, en una airada capriciosa, impulsiva i inesperada; aleshores aquelles partícules que abans ens pertanyien colpejarien les unes amb les altres, barrejant-se entre elles, passant a formar part d'un nou univers salat, airat, misteriós... i mai més voldrien formar part de nosaltres, més aviat seríem nosaltres els que, sense saber-ho, no les podríem oblidar i ens envairia la sensació d'haver perdut alguna cosa i de no recordar el què. Elles continuarien enlairant-se arbitràriament, recorrent indrets que nosaltres no havíem conegut, però que ens transportarien en somnis, en un intent ofegat de no voler recuperar els orígens, però convidant-nos a tornar. Aleshores, nosaltres ens despertaríem amarats de suor, com si de sobte haguéssim trobat un tresor amagat, que s'esvairia com fum en obrir els ulls, i no ens restaria res que no fos una simple melangia i un no sé què que mai arribaríem a poder-nos explicar amb paraules. Potser, aquella part nostra que el vent ens va robar es va endur amb ella uns quants mots que ara no aconseguim trobar i amb els quals deuen calmar les hores d'enyorança i afogar els records.

El vent ens posseix, almenys parcialment, juga vel·leïtós amb nosaltres, ens transporta, ens penetra, ens colpeja i de cop s'atura. A nosaltres només ens queda posicionar-nos, no podem fer res més, estem a les seves mans. N'hi ha que són conscients d'aquesta pèrdua inexplicable, aleshores, com sempre fem, busquem una explicació complicada, però que aparenti simplicitat, per explicar un fet que se'ns escapa, així és com els temerosos de perdre diuen que el vent els provoca mal de cap, perquè seria una bajanada reconèixer públicament que és un lladre que arrossega i transporta una petita part de cadascun de nosaltres. Perquè ben bé no saben què se'ls escapa, només perceben aquesta sensació inexplicable i melangiosa i com totes les coses que se'ns escapen ens provoca por, la por a la por, por a patir, por a no recordar i al record, tanmateix; por d'allò que s'acaba i que comença... sí, por a la por. Altres en canvi, són, però, pocs, diuen que el vent els agrada, els agrada perquè és l'única forma que tenen de ser omnipresents, de sentir-se deus. Aquests no s'ho prenen com una pèrdua, sinó com una reproducció, com si es fragmentessin per dominar-ho tot, per formar part de tot i de tothom, els porucs els troben airats i pretensiosos, el vent hauria de molestar tothom. I finalment, hi ha els inestables, aquells que diuen que el vent ni fu ni fa, què vol dir ni fu ni fa? Disculpeu-los aquestos, el vent no els concedeix ni la possibilitat de posicionar-se, i així els fa variables, hi ha dies que el vent els molesta, els fa mal de cap els irrita; són els dies que el vent ha decidit arrossegar una part d'ells. Però, uns altres dies el vent els diverteix, enjogassats miren com els colpeja suament la roba, com aixeca i arremolina milers de partícules del seu voltant, com els transporta olors, racons...

I el vent riu i s'alça caòtic entre tots nosaltres, sense importar-li les nostres pors, ni les nostres aspiracions ni la nostra inestabilitat, ell continua arrossegant-nos...

T'ESTIMO D'UNA ALTRA MANERA

T'estimo, però d'una altra manera. Ens ha ferit tantíssimes vegades aquesta frase. I no hem tingut mai el coratge de respondre: "No em prenguis per imbècil, el que importa és l'altra manera. Quan qualifiques l'amor és que no existeix." L'amor no és mai d'una altra manera ni accepta peròs, l'amor que ens exalta que ens subleva que ens salva i que ens cura és un tot, i si és d'una altra manera o té restriccions o has d'explicar-lo, és que no existeix (...)
Ànimes incompletes que estimen d'una altra manera. Que no paguen el preu, que no assumeixen l'abisme. La nombrosíssima mediocritat s'inventa sempre excuses. No és greu una excusa solitària. Però quan acceptes una excusa per justificar-te n'acabes acceptant centenars, i exactament això és la mediocritat. T'estimo d'una altra manera és mentida.(...)

Salvador Sostres Llir entre cards AVUI 19/02/08