MALETES PERDUDES

És estrany però m'ha costat llegir-lo. Darrerament no encerto massa les meves lectures. No puc dir que no m'hagi agradat, però tampoc m'ha entusiasmat. Una història una mica rocambolesca, sí ja sé que de vegades la realitat supera la ficció, però hi ha escriptors que li ho posen ben difícil. El Gabriel, amb un passat per entendrir-nos, orfre, alletat per una bacallanera, salvat d'una mort massa primerenca... acaba sent un home d'allò que se'n diu de profit i es converteix en transportista de mobles. Malgrat el seu físic escanyolit, el tipus resulta ser un fletxa: amb els mobles i amb les dones. I no pas perquè ell es forgés una vida a la seva mida, més aviat la vida el construïa a ell. Tot i això, no li hem de treure mèrits, en Gabriel tenia el do que jo anomeno de l'imà. Sí, aquell que em fa tanta ràbia, segurament perquè jo no l'he posseït mai, aquell que t'atorga un magnetisme especial i que fa que tothom se senti atret cap a tu, encara que tu no moguis ni un pèl. Bé, el cas és que gracies a aquest do, que és l'únic capaç de justificar la novel·la, en Gabriel aconsegueix tenir 4 dones repartides per Europa: Berlí, París, Londres i Barcelona, i fer-los un fill a totes, això sí, a la primera! i només xapurrejant l'idioma, clar que per fer fills no deu caldre parlar massa. I mantenir el secret fins a la seva desaparició, quan els seus 4 descendents, impregnats,suposo, també, per aquesta atracció que transpira el protagonista, decideixen reconstruir la seva vida. No cal dir que ho aconsegueixen, perquè sinó jo no ho hagués sabut. Ah! se m'oblidava, a més del do del magnetisme, el "sementalisme" ja esmentat i algun encant més que dec oblidar, el tio juga a les cartes que t'hi cagues! Fent trampes, això sí, però coi també és un mèrit que no te les enxampin! Ara entenc, perquè Gabriel té nom de sant, no és perquè anés a parar a un orfenat de religioses, no!