LA RELATIVITAT DEL TEMPS

Diuen que tots els dies tenen 24 hores, siguin com siguin, és igual si són bons o dolents. No és que ho digui jo, resulta que és un fet científic, es veu que es tracta d’un procés de rotació de la terra o alguna cosa d’aquestes que a mi se m’escapen. Vaja, que per molt llarg que a mi se’m faci un dia dolent, es veu que no; clar que jo quan tinc un dia dolent tot se’m gira en contra, fins i tot els astres, i és molt possible que s’alineïn per fer el tomb aquest que normalment fan en 24 hores en 29 ó 30, o encara més i tot! Tot depèn de la negror del dia. I és més, potser que ho facin d’una manera tan subtil que únicament me n’adoni jo. I no, no és que em cregui el melic del món, simplement és que els meus dies fotuts són molt fotuts i llargs, extremadament llargs. Tampoc es tracta d’una qüestió de terminologia, és a dir, no és que pensi que un dia negre té 1440 minuts i un dia bo només 24 hores. Acostumo a contar en hores, bàsicament perquè sóc de lletres i això d’anar multiplicant per seixanta em pren una mica de temps. De fet, he passat de calcular-ho en segons per no haver de tornar a multiplicar i perquè no sé per què nassos sempre he tingut la impressió que un segon no era res. Clar que mai he conegut un corredor de 100 metres llisos, per a qui, ja no un segon, sinó una mil·lèsima de segon pot ser-ho tot. Tot i que, cal dir en la meva defensa, que a mesura que m’he anat fent gran he anat donant més i més importància a les coses petites i fins i tot mil·limètriques. Diria que d’això me’n vaig adonar d’un dia per l’altre, potser no va ser tan radical com dic, però sí que sé el fet que ha provocat aquest canvi de pensament. Va ser quan vaig haver de començar a prendre medicaments i a fer-me analítiques tot sovint. Em vaig adonar que una pastilleta petitona, petitona podia provocar unes reaccions o altres en el cos d’un humà que tenia unes dimensions colossals si el comparés amb la minúscula pindoleta. O que la teva vida podia canviar, i passar d’estar sa a estar malalt, simplement perquè allà on hi havia d’haver un 1 tu hi tinguessis un 2. És curiós, doncs això, de les coses petites. De fet, les coses petites són les que em fan sentir millor. I això, també ho he après amb el pas del temps. Suposo que és, que quan ets petit tot és més gran i més “important” que tu, i aquesta idea et porta a creure que les coses grans són les que veritablement importen. Bé, deixem el tema de les coses petites que no és el que ens ocupa i tornem al temps i la seva relativitat. Per què si científicament està demostrat que tots els dies duren el mateix, i clar no crec que vagin pas errats els científics, sobretot perquè portem una pila de segles, anys, mesos, dies, hores, minuts, segons i mil·lèsimes fotent-los cas, aleshores per què el temps esdevé en els nostres caps un fet mal·leable que es pot allargar o escurçar depenent del dia. Perquè, tot i que no ho he dit, de la mateixa manera que els dies fotuts són llarguíssims, els dies bons resulten d’allò més curtets, però d’aquests darrers no em queixo, perquè em semblaria injust fer-ho. I per allò que sempre deia una monja del meu col·le: “lo bueno si breve, dos veces bueno”, jo crec que ella ho deia fins i tot quan no calia, el fet és que moltes vam memoritzar aquesta frase i em vam descobrir el seu significat amb el nostre primer orgasme. No sé si la “hermana” ho deia també per això. Evidentment que després vam ampliar contextos que s’adien també amb la dita.
Bé, doncs, deixo la pregunta a l’aire si algú en té la resposta li agrairia que me la fes arribar, perquè a mi l’únic que se m’acut és que sóc tan tossuda (això ho deia més d’una monja del meu col·le, a part dels meus pares i algun familiar més) que sóc capaç de repatejar-me un fet tan científic com el temps únicament per tenir raó. Però, com he comprovat que això li succeeix a la major part de la població, aquesta resposta no és vàlida, perquè no deu ser que tots són tossuts, no?

ESPECULADORS DE VIDES

No m'agrada la gent que aplica les seves teories sobre la vida en la meva. I menys si aquesta gent em coneix de només uns mesos. Però bé, has de deixar que s'ho creguin, que es pensin que poden dir el que vulguin encara que allò que diguin es contradigui amb la vida que porten ells. La vida és així hem de pagar els desenganys dels altres i els propis! El que els senyors "teories de la vida aplicables als altres" no saben, és que, en la meva teoria de la vida, acaben de perdre molts punts, per no dir gairebé tots, i ja em sap greu perquè algun d'aquests s'estava procurant un bon espai dins el meu cercle.
Jo visc la vida a la meva manera, que per això és meva; suposo que faig el que fa tothom, mirar de ser feliços sense fotre els altres. Almenys jo funciono així, gaudeixo del que tinc i del moment que visc. I quan això s'acabi ja em preocuparé pels problemes que puguin sorgir o arribar, però el que no penso fer ara és buscar solucions fictícies a problemes inexistents que albiren els altres. Aquells que no tenen ni idea de la vida que duc.
Tampoc m'agrada començar els articles amb un "no m'agrada" però aquest cop no he sabut començar millor, suposo que el "no m'agrada" és fruit d'una de les meves múltiples pulsions... que també formen part de la meva vida, no de la teòrica sinó de la pràctica.

DESPIETAT PAÍS DE LES MERAVELLES I LA FI DEL MÓN: HARUKI MURAKAMI

No és un dels llibres de Murakami que més m'ha agradat, tot i que m'ha agradat. Aquesta afirmació pot resultar enganyosa, però no ho és. El llibre ens presenta dos universos paral·lels que conflueixen al final en un de sol. Els personatges peculiars de Murakami que acaben per robar-nos part dels nostres edens imaginaris, és així com em fa sentir aquest autor, com si de petits fragments de mi anés creant els seus personatges, en cadascun d'ells puc reconèixer una part de mi, més o menys disfressada, però meva.
Murakami és capaç d'arrencar de la més absoluta mediocritat un personatge i elevar-lo a la categoria d'algú especial, crec que és per aquest motiu que agrada tant, perquè tots en el fons, sabem que som molt mediocres, però sempre hi ha alguna petita història, anècdota o ves a saber el que que et treu d'aquesta mediocritat, ni que sigui momentàniament i et fa somiar amb ser algú especial, acostuma a ser momentani però en gaudeixes força.

UN ALTRE ANY NADAL

Aquest Nadal, com tots els nadals anteriors i futurs, un cop més, ens hem felicitat amb els parents propers i llunyans, amb els companys, amb els amics i amb els que no ho són tant, l'impuls que ens porta a cometre aquests actes no sabem ben bé quin és: alguns ho fan per superstició, com si es tractés de la roba interior roja per cap d'any, que no fos cas! que costa ben poc fer-ho i ens pot estalviar un any de mals auguris. Altres, per costum, que les tradicions per això hi són. Altres per "politesse", que no costa gens quedar bé. I la immensa majoria ho fa arrossegat per una sensació difícil de definir i d'explicar, una mena de catarsi que ens fa creure que vivim en un món millor; es veu que el Nadal no només ens estova les butxaques sinó també els cors, però no patiu que aquest reblaniment és momentani, a mesura que vagin passant els dies els nostres cors tornaran al seu estat natural fins que arribi un nou Nadal.

I un cop acabades les festes comença la rutina i les dietes i les rebaixes i els canvis dels regals que mai no ens encerta aquella cunyada o aquella tia o vés a saber qui, i les estadístiques de la tele sobre el que hem gastat, el que gastarem i la costa de gener i la pujada de la llum i del gas i de l'IPC i els bons propòsits pel nou any que sabem que no complirem, però que inevitablement hem de fer-nos, perquè encara arrosseguem una mica d'aquella atmosfera nadalenca que ens feia creure que el món és molt bonic, tranquils, es diluirà per complet quan hagin despenjat totes les llums nadalenques dels carrers. I aleshores ja no recordarem els nostres bons propòsits, ni la pujada de la llum, ni l'IPC... només mirarem de sobreviure en aquest món que ens ha tocat viure. Simplement ens limitarem a lluitar per ser una mica més feliços i si no ho aconseguim ens refugiarem en la feina, en la literatura, en el gimnàs, en la piscina, en la parella, en els amics, en un lloc proper o llunyà d'aquest món que per Nadal semblava una mica més bonic, o era molt bonic? I no ens quedarà cap altre remei que esperar que arribi un nou Nadal.