Pertanyo a aquella espècie que comença l'any al setembre, no és que seguim el calendari xinès, en tenim un de propi; així que després de tota una llarga setmana sentint als mitjans de comunicació tots els símptomes que patiria en incorporar-me al meu lloc de treball després de gaudir del temps estival, el que actualment s'anomena depressió postvacacional, m'incorporo. Jo prefeireixo anomenar-ho mandritis, inflamació aguda de la mandra, ja que ni la primera ni la segona es poden demostrar científicament, però almenys aquesta última sóc capaç de diagnosticar-me-la jo mateixa. La mandritis no ve pas sola, s'acompanya d'una greu sensibilitis, que vindria a ser allò de qualsevol cosa em pot molestar i segurament dec ser la persona més desgraciada d'aquest món. Aquesta sensibilitis s'agreuja amb la canviabilitis, és a dir, fa un minut estava bé però ara no sé com estic i d'aquí una estona puc estar eufòrica o deprimida fins a la medula.
Aquests símptomes aniran aflebint-se lleugerament al llarg de la setmana i a mesura que em vagi habituant suposo que desapareixerant completament, tot i que algun dia, sense previ avís tornaran, perquè no m'oblidi d'ells perquè sàpiga que el setembre vinent tornaran a estar a l'espectativa, com voltors que vigilen la seva presa en el moment de debilitat...
