Buf, fa molt que no escric al bloc, crec que he perdut fins i tot l'hàbit d'escriure. Tot i que en nombroses ocasions he tingut ganes de tintar els meus pensaments, sentiments i fantasmes, el temps, la mandra i la manca d'inspiració les han diluïdes i el silenci, blanc, ha omplert l'espai.
Avui escric sense saber massa què posar, només perquè no sé com digerir el meu interior, ple de dubtes i embolicat com un cabdell de llana en el que no trobo l'extrem. I mentre busco l'extrem per desembutllar-lo una mica em sembla que encara ho embolico més, fins i tot trobo aquestes quatre línies, mirall del que vull treure, enrabassades.
Suposo que algun cop a la vida tots dubtem, i que aquest dubte se'ns instal·la a l'interior i creix com una mala herba incontrolable. I quan creies que ja havies aconseguit arrencar-la d'arrel, alguna cosa, per petita i ridícola que sigui, un sms, un gest, una olor... la fa brotllar novament i altre cop 1000 preguntes que no tenen resposta, o almenys a tu t'ho sembla. I un dubte en genera un altre i un altre i així fins que tota jo sóc un dubte enorme que dubta fins i tot dels dubtes i l'únic que se m'acut és continuar dubtant. I és que, potser, dubtar no està tan malament, o no?
