El vent volia jugar amb nosaltres, i nosaltres vam accedir al seu joc; ell ens oferia totes les olors de l'illa, a canvi nosaltres li cedíem els nostres cossos, deixàvem que emboliqués els nostres cabells i que ens robés una part; sí, una part nostra que mai recuperaríem, que quedaria adormida en algun racó d'aquell paradís i que només ell, el vent, seria capaç de revifar un altre cop, en una airada capriciosa, impulsiva i inesperada; aleshores aquelles partícules que abans ens pertanyien colpejarien les unes amb les altres, barrejant-se entre elles, passant a formar part d'un nou univers salat, airat, misteriós... i mai més voldrien formar part de nosaltres, més aviat seríem nosaltres els que, sense saber-ho, no les podríem oblidar i ens envairia la sensació d'haver perdut alguna cosa i de no recordar el què. Elles continuarien enlairant-se arbitràriament, recorrent indrets que nosaltres no havíem conegut, però que ens transportarien en somnis, en un intent ofegat de no voler recuperar els orígens, però convidant-nos a tornar. Aleshores, nosaltres ens despertaríem amarats de suor, com si de sobte haguéssim trobat un tresor amagat, que s'esvairia com fum en obrir els ulls, i no ens restaria res que no fos una simple melangia i un no sé què que mai arribaríem a poder-nos explicar amb paraules. Potser, aquella part nostra que el vent ens va robar es va endur amb ella uns quants mots que ara no aconseguim trobar i amb els quals deuen calmar les hores d'enyorança i afogar els records.
El vent ens posseix, almenys parcialment, juga vel·leïtós amb nosaltres, ens transporta, ens penetra, ens colpeja i de cop s'atura. A nosaltres només ens queda posicionar-nos, no podem fer res més, estem a les seves mans. N'hi ha que són conscients d'aquesta pèrdua inexplicable, aleshores, com sempre fem, busquem una explicació complicada, però que aparenti simplicitat, per explicar un fet que se'ns escapa, així és com els temerosos de perdre diuen que el vent els provoca mal de cap, perquè seria una bajanada reconèixer públicament que és un lladre que arrossega i transporta una petita part de cadascun de nosaltres. Perquè ben bé no saben què se'ls escapa, només perceben aquesta sensació inexplicable i melangiosa i com totes les coses que se'ns escapen ens provoca por, la por a la por, por a patir, por a no recordar i al record, tanmateix; por d'allò que s'acaba i que comença... sí, por a la por. Altres en canvi, són, però, pocs, diuen que el vent els agrada, els agrada perquè és l'única forma que tenen de ser omnipresents, de sentir-se deus. Aquests no s'ho prenen com una pèrdua, sinó com una reproducció, com si es fragmentessin per dominar-ho tot, per formar part de tot i de tothom, els porucs els troben airats i pretensiosos, el vent hauria de molestar tothom. I finalment, hi ha els inestables, aquells que diuen que el vent ni fu ni fa, què vol dir ni fu ni fa? Disculpeu-los aquestos, el vent no els concedeix ni la possibilitat de posicionar-se, i així els fa variables, hi ha dies que el vent els molesta, els fa mal de cap els irrita; són els dies que el vent ha decidit arrossegar una part d'ells. Però, uns altres dies el vent els diverteix, enjogassats miren com els colpeja suament la roba, com aixeca i arremolina milers de partícules del seu voltant, com els transporta olors, racons...
I el vent riu i s'alça caòtic entre tots nosaltres, sense importar-li les nostres pors, ni les nostres aspiracions ni la nostra inestabilitat, ell continua arrossegant-nos...
