VANCANCES: 3a PART: CADIS, CASTELLAR DE LA FRONTERA I SOTOGRANDE

Ja fa 4 dies que estem a Castellar. No he tingut practicament temps de connectar-me. L'hotel és un 4 estrelles, l'NH Castellar però està força bé i és molt tranquil. El dia que vam arribar, he perdut la noció del temps i no sé si estem a dilluns, dimarts o divendres, m'importa ben poc! doncs això, el 1r dia a Castellar ens vam banyar a la piscina de l'hotel i vam dinar al bar de la piscina. El menjar no és res de l'altre dijous però presta força: hamburgueses, amanides i entrepans diversos. Després vam donar un tomet per Castellar i vam anar a veure Sotogrande. Una pijeria com una catedral de gran amb una merda de platja. Podien haver muntat l'urbanització al ben mig dels madriles perquè la platja que tenen no val res. Decidim no tornar-hi. I anem a sopar a San Roque, enxampem dies de festa, rotllo feria d'abril: casetas, enllumenats d'allò més friquis, sevillanes, vestit regionals... ja us ho podeu imaginar! però ens ho passem d'allò més bé, sopem a un mezon que trobem haciendo azin azin i azin (almenys aquestes són les indicacions que ens van donar per arribar-hi).
L'endemà decidim fer un dia de relax a l'hotel, piscina, migdiada i spa. Ens quedem al jacuzzi fins que estem arrugats com passes. S'hauria de poder parar el temps i que aquest dia no s'acabés mai!
Ahir, anem a Zahara de los atunes, a l'hotel ens han recomanat molt més aquesta costa i ens han confirmat que les platges de la costa de Sotogrande són una birria.
Passem un dia de platgeta, dinem a cal Juanillo i arribem a la nit a Castellar, encara tenim temps de treure'ns el salitre a la piscina i després fem una banyera per treure'ns el clor. Ens passem el dia i part de la nit en remull.
I avui, pel matí lloguem un parell de bicis a l'hotel i fem la ruta del parque de los alcornocales que ens han dit que està molt bé, i sí, realment és força bonic. A la tarde relax a l'hotel de moment migdiada llarga fins que afluixi la calor i baixem a la piscina. Fa moolta calor avui.
Demà posem rumb a Benamejí, el poble dels meus padrins, el meu avi va voler que tiressin les seves cendres aquí i jo encara no he vist el lloc, sé que m'ho passaré malament, però ho vull veure. Allà només farem un dia, però que concidirà amb les festes. Després Còrdova.

VACANCES: 2a part: SEVILLA

M'encanta Sevilla! Vam arribar un dimarts al migdia amb una calor sufocant, si l'hotel de Granada no em va decebre aquest supera les meves expectatives: luxe urbà en ple centre històric, just al devant de la Giralda. Només arribar, mentre ens registren i preparen l'habitació, ens condueixen cap a un porxo amb vistes a la Catedral i ens ofereixen una copa de moët chandon molt fred, que entra d'allò més bé tenint en compte els 41º de temperatura ambient. Després decidim anar a fer unes tapes i unes canyes, sembla que no ens cansem d'aquesta rutina, mai havia begut tanta cervesa, ara la començo a demanar sense alcohol perquè ens fotem 3 o 4 birres en una ronda. Després de dinar tornem a l'hotel. L'habitació no ens sorprén menys del que fins ara ho havia fet l'hotel. Tenim una banyera enorme al ben mig de l'habitació, la pica del lavabo està incorporada també al dormitori. Els amenitis són d'Etro i la tele bang olufsen. El llit és espectacular i s'hi dorm de fàbula, prova n'és la migdiada de més de 3 hores que ens hi fem! Després de la migdiada pugem al terrat de l'hotel, on hi ha la piscina amb vistes a la Giralda, sembla un somni banyar-se en un lloc així. Després una dutxa i un tomb per la ciutat.
M'agrada Sevilla, l'ambient, la gent passejant sense presses, les botigues, la Catedral, la Giralda, la Calle Sierpes, el patio de banderas, perdre'ns passejant enmig dels Jardines de Murillo, els cotxes de cavalls, les nombroses esglésies, les cases amb verges, sants i creus... m'agrada tot, és tan pintoresc!
Ja fa uns dies que vam marxar de Sevilla i no recordo tot el que vam fer després, vam anar de compres, garitos, piscina, banyera... superbé, superant Granada.

VACANCES: 1a PART: GRANADA

Després de canviar els plans de vacances en dues ocasions, finalment, optem per fer un tour per Andalusia. Una tempesta tropical d'última hora sobre Mèxic i uns preus desorbitats a Nova York, malgrat el preu baix del dòlar, són els detonants d'aquest nou itinerari.
Després de 9 hores conduint, bé, jo copilotejant, arribem a Granada, cap a la una del migdia, fa calor però és soportable. L'hotel no em deceb, és l'MA Nazaríes. Un cinc estrelles com deu mana, a més està molt ben situat. El millor de l'hotel l'SPA situat al 6è pis i amb una vista panoràmica de tota la ciutat impressionant. Fem un mos ràpid a l'hotel i una migdiada llarga. Ens aixequem amb energies renovades i amb ganes de descobrir la ruta del tapeo granadino. Ens han recomanat alguns bars, però aquest vespre els trobem tancats. Sopem a la plaça Bib-Rambla després de passejar per la Plaza Nueva i els seus voltants, veure la Catedral i algunes sabateries. No ho puc evitar i em compro un parell de sandàlies i uns botins molt cool.
L'endemà posem rumb cap a l'Alhambra, diuen que és un crim anar a Granada i no visitar-la, però nosaltres després de fer una hora de cua ens diuen que ens hem quedat sense entrades, que tornem l'endemà, perquè només venen entrades pel dia en qüestió i no podem agafar les entrades per demà, quines coses més estranyes fan aquests espanyols! Ah, ens recomanen anar cap a les 7 del matí per no quedar-nos sense tiquets un altre cop, evidentment ens passem la recomanació pel folre les butxaques, estem de vacances! Dinem al Diamantes, aquest cop el trobem obert, una passada amb cada canya ens posen unes tapes d'allò més bones: mixtura de peix, paella, xampinyons saltejats i a més nosaltres ens demanem mitja ració de gambes, les dimensions de les racions són espectaculars a Granada, això ja ho hem comprovat a més d'un lloc. En definitiva que per menys de 20€ dinem com reis. Tenim previst fer l'Albaycin, antic barri àrab i el Sacromonte pel vespre, després de l'obligada becaineta. D'aquesta zona ens han recomanat dos bars de tapes que, evidentment, en diumenge trobem tancats, eren el Torcuato i Casa Juanillo. Els carrers empedrats i amb uns pendents molt costeruts em destrossen els peus i els genolls, cal dir que vaig amb unes sandàlies de taló, però en la meva defensa diré que jo que coi sabia que allò anava a ser tot de costeretes empedrades! El millor, el mirador de Sant Nicolás pots veure tota Granada i corre una mica d'aire. Baixem a sopar a la Plaza de la Trinidad allà ens han recomanat 2 bars el Soria i el Reca, el Soria està tancat, of corse! però el Reca està força bé.
Acabem trinxats després de tanta costereta i carrer empedrat, però ens ho hem passat molt bé fins aquí.
Dilluns, tal i com ja vam preveure no ens aixequem a les set del matí, tot i que matinem una mica per provar novament sort amb les entrades a l'Alhambra. Agafem el 30, un minibús que ens deixa davant de la cua dels tiquets. Són quarts de deu del matí i ens comuniquen molt amablement que només queden entrades per la tarda, finalment ens arriba el torn i podem comprar-les. Ens han donat hora per visitar els palaus Nazaríes a dos quarts de sis de la tarda. Es veu que per evitar massificacions donen hora, la resta: l'Alcazaba, el partal, el generalife i els jardins, ho podem fer quan vulguem entre les 14 i les 20h. Decidim tornar a l'hotal i descansar, encara notem la ressaca costeruda pedregosa d'ahir. I pujarem novament al monument cap allà les cinc, veurem primer els palaus i després fins a les 8 la resta del conjunt.
Doncs sí, ha estat bonic veure l'Alhambra, però tampoc hagués estat cap crim marxar sense fer-ho, aclareixo: pots veure i voltar per l'exterior del monument el temps que vulguis sense pagar entrada, l'entrada et dóna dret a veure l'interior dels palaus nazaríes i els jardins.
Una curiositat: a Granada el banc predominant és la Caixa de pensions.
Una sensació: Granada fa olor d'espècies àrabs, per determinats carrers és com passejar per Marrakeix.
El balanç final: molt bo, m'ho he passat molt bé.

Dubto, així doncs, existeixo?

Buf, fa molt que no escric al bloc, crec que he perdut fins i tot l'hàbit d'escriure. Tot i que en nombroses ocasions he tingut ganes de tintar els meus pensaments, sentiments i fantasmes, el temps, la mandra i la manca d'inspiració les han diluïdes i el silenci, blanc, ha omplert l'espai.
Avui escric sense saber massa què posar, només perquè no sé com digerir el meu interior, ple de dubtes i embolicat com un cabdell de llana en el que no trobo l'extrem. I mentre busco l'extrem per desembutllar-lo una mica em sembla que encara ho embolico més, fins i tot trobo aquestes quatre línies, mirall del que vull treure, enrabassades.
Suposo que algun cop a la vida tots dubtem, i que aquest dubte se'ns instal·la a l'interior i creix com una mala herba incontrolable. I quan creies que ja havies aconseguit arrencar-la d'arrel, alguna cosa, per petita i ridícola que sigui, un sms, un gest, una olor... la fa brotllar novament i altre cop 1000 preguntes que no tenen resposta, o almenys a tu t'ho sembla. I un dubte en genera un altre i un altre i així fins que tota jo sóc un dubte enorme que dubta fins i tot dels dubtes i l'únic que se m'acut és continuar dubtant. I és que, potser, dubtar no està tan malament, o no?

ALLÒ QUE VAIG ESTIMAR: Siri Hustvedt

Un thriller psicològic sobre l'amor, la pèrdua, la traició i el procés de creació artística. Així és com el defineix la crítica i la mateixa contraportada del llibre; vaja que tenia tots els ingredients per agradar i així ha estat. Perquè si la literatura ens enganxa en la mesura que ens mimetitzem amb els protagonistes, qui com en Leo Hertzberg, no s'ha enamorat mai, qui no ha perdut mai allò que més estimava, a qui no l'han traït mai i qui no s'ha deixat mai arrossegar per una bena artística? Permeteu-me els mais, que sempre ajuden a fer-nos la vida més fàcil ;-) Llàstima que la traducció ha desmillorat molt l'obra, no entraré en detalls sobre aquesta, no val la pena.
En Leo ens obre les portes de la seva ment i de la seva vida, ens fa còmplicies de les seves vivències i ens arrossega cap al seu univers: el d'un home madur amb una vida, suposo que com la de tothom, no gens fàcil a estones, però que aconsegueix engolir-nos i enganxar-nos de la mateixa manera que ho fa la vida. Imagino que buscant una mena de catarsi per a les nostres vides en els problemes de la seva. En això consisteix la màgia de la literatura,no?

BOCINS DE MI

Aujourd'hui j'ai brisé une partie de ma vie, j'ai anéanti chaque minute amère et chaque seconde douce, chaque ligne, chaque moment couché dans un papier avec sa propre vie. Souvenirs d'une simplicité la plus compliqué, d'un temps interminable avec des rêves incertains, de finales inesperées, de debuts fictices...
Aujourd'hui j'ai déchiré chaque feuille, chaque paragraphe et chaque ligne. Des centaines de numéros qui dissent ce que je suis et ce que je ne suis pas, des miliers de lettres qui racontent la verité et la mensonge racontées en heures, milions de dades impossibles à retenir et difficiles d'oublier.
Je sais pas pourquoi j'ai atendu autant, peut être je ne voulais pas casser des sourires et des rires, mais finalement j'ai cassé aussi les larmes et la rage. Et j'ai gagné, parce que je viens de casser une vie d'étude et je continue à être la même.

ET CONTINUO TROBANT A FALTAR... (AVUI T'HE INVENTAT, ET TROBAVA A FALTAR 2a PART)

T'hauria de tornar a inventar, perquè continues rondant pel meu cap i suposo que també, encara, pel meu cor. Diria que m'has robat l'ombra i ara ets tu qui em persegueix. I de la mateixa manera que, per capricis de la llum, la pròpia ombra en ocasions ens sorprèn, tu apareixes de forma sobtada pertorbant així la meva normalitat. Faig l'esforç d'escombrar-te del meu record i apartar-te de mi. Si et sóc franca no sempre ho aconsegueixo. Miro de controlar les meves pulsions, només sufocades per l'orgull. I així, vaig ofegant records i diluint històries.
Sembla que d'aquell inventor de somnis que em transportava a una altra realitat més dolça, més a la meva mida, només en queda el regust agredolç del desvetllament. No em queda, doncs, res més que aprendre a conviure amb la teva ombra, com si fos la meva. I esperar que un dia, la llum sigui menys capriciosa i només et projecti darrere meu, així almenys, no la podré veure, encara que em persegueixi.

MALETES PERDUDES

És estrany però m'ha costat llegir-lo. Darrerament no encerto massa les meves lectures. No puc dir que no m'hagi agradat, però tampoc m'ha entusiasmat. Una història una mica rocambolesca, sí ja sé que de vegades la realitat supera la ficció, però hi ha escriptors que li ho posen ben difícil. El Gabriel, amb un passat per entendrir-nos, orfre, alletat per una bacallanera, salvat d'una mort massa primerenca... acaba sent un home d'allò que se'n diu de profit i es converteix en transportista de mobles. Malgrat el seu físic escanyolit, el tipus resulta ser un fletxa: amb els mobles i amb les dones. I no pas perquè ell es forgés una vida a la seva mida, més aviat la vida el construïa a ell. Tot i això, no li hem de treure mèrits, en Gabriel tenia el do que jo anomeno de l'imà. Sí, aquell que em fa tanta ràbia, segurament perquè jo no l'he posseït mai, aquell que t'atorga un magnetisme especial i que fa que tothom se senti atret cap a tu, encara que tu no moguis ni un pèl. Bé, el cas és que gracies a aquest do, que és l'únic capaç de justificar la novel·la, en Gabriel aconsegueix tenir 4 dones repartides per Europa: Berlí, París, Londres i Barcelona, i fer-los un fill a totes, això sí, a la primera! i només xapurrejant l'idioma, clar que per fer fills no deu caldre parlar massa. I mantenir el secret fins a la seva desaparició, quan els seus 4 descendents, impregnats,suposo, també, per aquesta atracció que transpira el protagonista, decideixen reconstruir la seva vida. No cal dir que ho aconsegueixen, perquè sinó jo no ho hagués sabut. Ah! se m'oblidava, a més del do del magnetisme, el "sementalisme" ja esmentat i algun encant més que dec oblidar, el tio juga a les cartes que t'hi cagues! Fent trampes, això sí, però coi també és un mèrit que no te les enxampin! Ara entenc, perquè Gabriel té nom de sant, no és perquè anés a parar a un orfenat de religioses, no!