Aujourd'hui j'ai brisé une partie de ma vie, j'ai anéanti chaque minute amère et chaque seconde douce, chaque ligne, chaque moment couché dans un papier avec sa propre vie. Souvenirs d'une simplicité la plus compliqué, d'un temps interminable avec des rêves incertains, de finales inesperées, de debuts fictices...
Aujourd'hui j'ai déchiré chaque feuille, chaque paragraphe et chaque ligne. Des centaines de numéros qui dissent ce que je suis et ce que je ne suis pas, des miliers de lettres qui racontent la verité et la mensonge racontées en heures, milions de dades impossibles à retenir et difficiles d'oublier.
Je sais pas pourquoi j'ai atendu autant, peut être je ne voulais pas casser des sourires et des rires, mais finalement j'ai cassé aussi les larmes et la rage. Et j'ai gagné, parce que je viens de casser une vie d'étude et je continue à être la même.
dijous, 10 de març del 2011
dimecres, 9 de març del 2011
ET CONTINUO TROBANT A FALTAR... (AVUI T'HE INVENTAT, ET TROBAVA A FALTAR 2a PART)
T'hauria de tornar a inventar, perquè continues rondant pel meu cap i suposo que també, encara, pel meu cor. Diria que m'has robat l'ombra i ara ets tu qui em persegueix. I de la mateixa manera que, per capricis de la llum, la pròpia ombra en ocasions ens sorprèn, tu apareixes de forma sobtada pertorbant així la meva normalitat. Faig l'esforç d'escombrar-te del meu record i apartar-te de mi. Si et sóc franca no sempre ho aconsegueixo. Miro de controlar les meves pulsions, només sufocades per l'orgull. I així, vaig ofegant records i diluint històries.
Sembla que d'aquell inventor de somnis que em transportava a una altra realitat més dolça, més a la meva mida, només en queda el regust agredolç del desvetllament. No em queda, doncs, res més que aprendre a conviure amb la teva ombra, com si fos la meva. I esperar que un dia, la llum sigui menys capriciosa i només et projecti darrere meu, així almenys, no la podré veure, encara que em persegueixi.
Sembla que d'aquell inventor de somnis que em transportava a una altra realitat més dolça, més a la meva mida, només en queda el regust agredolç del desvetllament. No em queda, doncs, res més que aprendre a conviure amb la teva ombra, com si fos la meva. I esperar que un dia, la llum sigui menys capriciosa i només et projecti darrere meu, així almenys, no la podré veure, encara que em persegueixi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)