1Q84 HARUKI MURAKAMI

L'últim Murakami que ha caigut a les meves mans, bé, més aviat les meves mans li van caure a ell a sobre, perquè aquest me'l vaig autoregalar, és 1Q84. I he de dir que no és un dels meus preferits. M'ha costat llegir-lo, el final m'ha decebut una mica, em sap greu escriure això sabent-me una murakamiaddicta, i plenament conscient que no sóc qui per criticar un mestre de la literatura moderna, però ha estat així. Que consti que només és una simple opinió i segurament errònia, però és la meva, que carai!
En Tengo i l'Aomame viuen històries i capítols paral·lels. Dos personatges plenament murakamians: solitaris, independents, introvertits, però això sí, molt magnètics, aquest concepte crec que ja l'he explicat més d'un cop; però per si algun despistat aterra per aquestes planes, són aquell tipus de gent, que a mi em fan una enveja enorme, perquè m'encantaria ser-ho i sé que mai ho aconseguiré, que sense fer res són capaços d'atreure tothom, com un imant ho fa amb el ferro. I no parlo d'una atracció física, sinó d'una atracció global i inexplicable.
Ell un matemàtic brillant que en té prou amb ser professor d'una acadèmia i un escriptor que mai publica. Ella una mena de fisioterapeuta extraordinària que mata tios que no mereixen viure amb un punxó de gel.  Units per un amor infantil, pur i etern aquests dos personatges que semblen fets l'un per l'altre ens expliquen en capítols alterns les seves peripècies en un món fantàstic paral·lel al 1984. Un món sense retorn que els atraparà de la mateixa manera que la vida ens atrapa a tots i no ens permet fugir sinó és a través de la mort, i nosaltres sols podem resignar-nos i viure-la o deixar de fer-ho.
Com sé que una mosca no fa estiu, avui començo amb L'ocell que dóna corda al món, regal del Joan, amb l'emoció de quan estrenes sabates i sense saber si et faran o no mal. Ja us ho explicaré.
Ah! abans d'acabar l'article que quedi clar que no he dit que no m'agradés 1Q84, sinó que a mi aquest món no m'ha atrapat ;-)