Una altra nit en blanc,
mirant d'esborrar-te
o si més no, diluir-te
de la meva memòria.
Però, l'esperança, agonitzant
es resisteix a la mort definitiva
alimentant així el record
que engoleix suaument l'oblit,
en una lluita desigual,
però aferrissada,
i així, lentament, aquest es desagna,
avivant amb la seva sang
la flor intensa de la tristesa
que creix dins meu
com les males herbes,
salvatge, devastadora i asfixiant.
Només, de tant en tant,
alguna il·lusió capritxosa i espontània,
elixir del record d'allò que fou
brolla ingènua cap al suïcidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada