"NON SOLUM"

Dissabte 26 de setembre, passen uns minuts de les nou, finalment després d'haver passat pels lavabos, un fet habitual en mi, sempre que vaig a algun lloc nou, desconegut, el primer que faig és passar visita aquest espai, aquest fet em dóna seguretat i em permet fer-me una idea del lloc on he anat a parar (algun dia ja us explicaré la meva obsessió amb els wc). La impressió fou bona, tot i que les dones que per allà passejaven vaig trobar-les una mica tibades. No vaig donar-hi gaire importància, potser era que jo estava excessivament emocionada, tot i que després, en acabar l'espectacle vaig poder constatar que no m'equivocava i que les impressions dels lavabos sempre funcionen. Em dirigia cap a la meva butaca a la fila 8 de la platea el seient 5, va ser fàcil trobar-la ja que el Juanan amb un polo pistatxo, fàcilment visible, malgrat la distància, ja estava assegut al seient 7, just al meu costat. Ens vam somriure, ell coneixia sobradament la meva emoció, jo tampoc m'esforçava a dissimular-la, estava realment pletòrica, tenia moltes ganes d'allò. Vam vacil·lar una mica sobre si canviàvem les butaques entre nosaltres ell la 5 i jo la 7 o ho deixàvem així, no sé per què les fem aquestes coses, crec que són manies seves perquè jo mai m'ho plantejo. Al final ell va tenir més sort que jo, al costat li va tocar el Màrius Serra amb la que jo crec que era la seva família, ho crec perquè no la conec; mentre que jo em vaig haver de conformar amb un parell de senyores guarnides amb un gust dubtós i amb moltes ganes de fer amistat amb les butaques contínues: senyores al teatre no s'hi va a fer amics, que no coneixen el facebook o el twenty? Bé, deixem de banda petits detalls insignificants. El Juanan em va passar un trípic amb les dades de l'obra i un petit escrit del Sergi, em va somriure i em va dir tanca els ulls, gaudeix del lloc, obre'ls i llegeix això, t'agradarà. Aleshores es va aixecar i va anar ell al lavabo, el Juanan al lavabo només hi va quan realment ho necessita, no hi té aquella relació tan especial que tinc jo, així que es devia estar pixant. Vaig fer el que em va dir, no s'equivocava, em va agradar i molt, val a dir que jo anava predisposada a que fos així. Abans que em donés compte ja el tornava a tenir al meu costat, de fet no vaig ser conscient de la seva curta absència, deu ser que l'emoció fa companyia. Vam fer quatre comentaris que ara no recordo i ens vam adonar que les butaques de la Sala Tallers del TNC no eren gaire còmodes, per no dir gens, quan les senyores guarnides bellugaven nosaltres també ho féiem tot i que ens esforçàvem a restar immòbils. Les senyores guarnides també ens ho van fer notar amb tot un seguit de preguntes de fàcil resposta sobre els seients, els moviments i la resta d'espectadors que nosaltres no ens vam esforçar a respondre. Jo acostumo a seguir les converses que enceta la gent, encara que aquests siguin desconeguts, però en aquell moment no em venia gens de gust, volia estar concentrada en el moment, feia molt que l'esperava. Vaig apagar el mòbil, vaig guardar-lo a la bossa, vaig treure el vano, no ho acostumo a fer, però aquell dia em va donar per aquí, vaig guardar el tríptip de l'obra que el Juanan m'havia donat i que per cert nosé d'on l'havia tret, suposo que la noia que ens acompanyava als nostres seients quan jo vaig decidir anar al lavabo li devia haver donat i vaig respirar profundament per veure si disminuia el meu ritme cardíac, el cor em bategava tan fort que em pensava que el Juanan i les senyores guarnides me'l podrien sentir. De seguida es van afluixar els llums alhora que es sentia una veu femenina que ens anunciava que començava l'espectacle, que apaguessim els mòbils i que no féssim fotos ni gravacions. Fins i tot aquella veu em va semblar especial. Ja eren dos quarts de deu, m'havia passat volant, per què passen tan de pressa les coses bones? Començava l'espectacle. El Sergi López sortia a escena taral·lejant una melodia i anant d'un cantó a l'altre de l'escenari, ignorant el petit caixó de fusta que hi havia al centre. Duia un vestit gris amb un folre interior vermell i camisa blanca, vaig trobar que feia més panxeta de la que em pensava. Al cap d'uns minuts creia que a l'escenari hi havia una munió de personatges tan gran que no sabia cap a on mirar, evidentment només hi havia el Sergi mostrant-nos com som realment els que ara ens el miràvem i rèiem. Com quan formem part d'un col·lectiu volem sentir-nos una mica especials, però sense abandonar aquella col·lectivitat que ens garanteix protecció i anonimat, perquè la individualitat de vegades ens provoca inseguretat, i aleshores necessitem recórrer a qualsevol bajanada, posem per cas unes ulleres de sol, per sentir-nos més segurs, més guapos, més "més". I de com ens agrada el sexe i de com ens fa riure, encara, quan algú parla d'ell, talment com si encara fóssim adolescents. La política, la cultura... vam tenir temps per preguntar-nos per tot. Impossible resumir una obra d'aquest caire, només se m'acut un mot: superbe, Sergi, superbe.