EL NOSTRE SECRET

M'agradava més quan només era un secret, això ens atorgava qualsevol llicència. Un secret que només nosaltres compartíem, tu i jo. He deixat de ser-ho, així ho has decidit. Has barrejat dos mons al teu caprici, perquè t'anava bé de fer-ho, per les raons que sigui i que jo no entenc. Has arrencat d'un món fantàstic un personatge irreal al qual et negues a tornar-lo real, però malgrat això el tires sense pietat a la teva realitat. És com si a la Ventafocs l'arrenquessis del seu conte, ja no tindria mai la seva fada, o a la Caputxeta, se la menjaria el llop. Hi ha personatges que no tenen cabuda al món real, jo tampoc. Almenys abans m'havies d'haver materialitzat si volies que sobrevisqués. Ara no crec que hi hagi gran cosa a fer. Jo, almenys, et seré fidel et guardaré com el secret que fores, bé, potser hauràs de passar a ser un tresor enterrat, d'aquells que és millor no desenterrar perquè et mostren la riquesa d'un passat que sempre fou millor, com diu alguna cançó que ja no recordo. A ningú li agrada deixar de ser ric, però, a vegades ens toca perdre i aquest cop m'ha tocat a mi.