MONEDES AMB COR DE XOCOLATA

Me les vaig tornar a mirar, lluïen sobre el meu palmell daurades, rodones, perfectes. Jo somreia, era posseïdora d’un tresor. Un tresor secret. Vaig tancar la mà suaument, no volia compartir allò amb ningú, era meu, només meu. En tornar a obrir la mà em va semblar que una ja no era tan rodona ni tan lluent. Me la vaig mirar amb atenció, no podia ser que únicament amb el frec dels meus dits hagués perdut aquella perfecció inicial, ja no brillava tant, ja no era completament rodona. Un alè de tristesa em va recórrer momentàniament, però aviat va ser ofegat per l’orgull que em provocava la resta del meu secret: les altres dues encara lluïen resplendents i rodones. Vaig mirar-me-la novament, vaig haver d’admetre que havia perdut part del seu valor, els ulls no m’enganyaven, ja no era com les altres. Aleshores vaig decidir menjar-me-la. Vaig deixar les altres dues monedes sobre el pedrís, no volia que la pressió de la meva mà pogués danyar-les com havia fet amb l’altra. Vaig rascar amb cura el cantell de l’embolcall metàl·lic i daurat; tot i la delicadesa del meu gest, la moneda va perdre encara més la seva forma inicial. Ja no quedava res d’aquella perfecció primera, costava imaginar que aquella peça sense la seva pell daurada per un cantó hagués estat mai un tresor rodó i brillant. L’interior de la moneda em descobria una xocolata tendra amb un relleu que simulava un escut. Vaig trobar aquell cor de xocolata tan llaminer com en un principi ho havia estat el seu embolcall. Vaig passar una estona escodrinyant aquell cor de xocolata, de nou aquell plaer orgullós de només jo posseir un tresor, fins i tot em vaig alegrar d’haver-li fet perdre aquella perfecció primerenca; si no hagués estat així mai hauria descobert el seu cor. Començava a salivar enmig d’aquella mena d’eufòria dissimulada, abans de menjar-me-la, però, no vaig poder evitar mirar-la novament, de fet mai li havia tret l’ull de sobre. El meu pensament va fer una volta ràpida per les sensacions i emocions que aquella moneda m’havia provocat: primer la seva perfecció, després aquell orgull boig que ens provoca ser tresorers, no pas d’aquells que s’encarreguen dels diners dels altres, sinó d’aquells que tenen un tresor per petit que sigui. Així repassant la nostra relació vaig portar-me la a la boca; conscient que en una mena de canibalisme inexplicable em menjava el seu cor. Vaig dipositar-la sobre la meva llengua i exercint una pressió suau amb el meu paladar vaig deixar que la dolçor d’aquell cor m’envaís tots els racons. Quan la xocolata tot just arribava a la meva gola, aleshores vaig ser conscient, tot s’havia esvaït, la moneda s’emportava ventre avall no només la seva dolçor, la seva perfecció primera que t’impedia veure futurs defectes, també s’enduia part dels meus sentiments, de les meves experiències viscudes... així empassant-me aquell cor m’havia menjat també part del meu. I m’adonava com aquell acte caníbal em col·locava en una situació de desavantatge, qui s’havia menjat qui?