Dissabte vam anar al cinema, volíem anar a veure Bella, però la cartellera de la nostra ciutat no ens l'oferia encara; així que per no canviar de plans vam escollir una altra pel·li de la qual no n'havíem sentit a parlar: las horas del verano, un film francès d'Olivier Assayas. Sempre m'he sentit atreta per aquesta cultura, no us sabria dir les raons, però és així. Sovint quan vaig al cinema, en acabar la pel·lícula m'envaeix una sensació estranya, com si m'hagués mimetitzat en algun d'aquells personatges o com si alguns dejavus em trasbalssessin. Aquest cop no va ser així. Tenia la sensació de no haver vist cap pel·lícula, més aviat em semblava que havia viscut un bocí de la vida d'algú, potser la meva pròpia.
Uns personatges francesos, que bé podien haver estat catalans, russos o xinesos, ens fan partíceps de la cruetat de la vida actual, no tenim temps pels records, per la nostàlgia i gairebé m'atreviria a dir que ni pels sentiments. Ens limitem a viure una vida que ens marca el ritme que ella vol, al qual ens aconformem de manera natural, com si perdre tot el nostre bagatge cultural, sentimental... fos el més normal del món. Ens adaptem ràpidament, perquè si no ho fessim segurament no semblaríem d'aquest planeta. Seríem uns nostàlgics. I no val la pena lluitar per ser un nostàlgic, oi Frédéric?
Però, és clar, això requereix un procès d'adaptació i aprenentatge, malhauradament, no neixem estressats, ni encuirassats amb una pell de llautó que no deixa que ens penetri cap sentiment, ni carregats de raons que ens justifiquin la tria que més endavant farem... I sí dic malhauradament, perquè potser l'adolescència seria menys traumàtica si no fos un moment clau de lluita entre cor i cap. Com un peix acabat de pescar, que dóna les últimes cuetades abans de morir, Sylvie ens recorda el que hauria pogut ser i no és ni serà mai.Ella ja entra a formar part del món dels adults, però encara cueja amb una nostàlgia que aviat morirà, perquè això "no toca" en aquest nou món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada