LA RELATIVITAT DEL TEMPS

Diuen que tots els dies tenen 24 hores, siguin com siguin, és igual si són bons o dolents. No és que ho digui jo, resulta que és un fet científic, es veu que es tracta d’un procés de rotació de la terra o alguna cosa d’aquestes que a mi se m’escapen. Vaja, que per molt llarg que a mi se’m faci un dia dolent, es veu que no; clar que jo quan tinc un dia dolent tot se’m gira en contra, fins i tot els astres, i és molt possible que s’alineïn per fer el tomb aquest que normalment fan en 24 hores en 29 ó 30, o encara més i tot! Tot depèn de la negror del dia. I és més, potser que ho facin d’una manera tan subtil que únicament me n’adoni jo. I no, no és que em cregui el melic del món, simplement és que els meus dies fotuts són molt fotuts i llargs, extremadament llargs. Tampoc es tracta d’una qüestió de terminologia, és a dir, no és que pensi que un dia negre té 1440 minuts i un dia bo només 24 hores. Acostumo a contar en hores, bàsicament perquè sóc de lletres i això d’anar multiplicant per seixanta em pren una mica de temps. De fet, he passat de calcular-ho en segons per no haver de tornar a multiplicar i perquè no sé per què nassos sempre he tingut la impressió que un segon no era res. Clar que mai he conegut un corredor de 100 metres llisos, per a qui, ja no un segon, sinó una mil·lèsima de segon pot ser-ho tot. Tot i que, cal dir en la meva defensa, que a mesura que m’he anat fent gran he anat donant més i més importància a les coses petites i fins i tot mil·limètriques. Diria que d’això me’n vaig adonar d’un dia per l’altre, potser no va ser tan radical com dic, però sí que sé el fet que ha provocat aquest canvi de pensament. Va ser quan vaig haver de començar a prendre medicaments i a fer-me analítiques tot sovint. Em vaig adonar que una pastilleta petitona, petitona podia provocar unes reaccions o altres en el cos d’un humà que tenia unes dimensions colossals si el comparés amb la minúscula pindoleta. O que la teva vida podia canviar, i passar d’estar sa a estar malalt, simplement perquè allà on hi havia d’haver un 1 tu hi tinguessis un 2. És curiós, doncs això, de les coses petites. De fet, les coses petites són les que em fan sentir millor. I això, també ho he après amb el pas del temps. Suposo que és, que quan ets petit tot és més gran i més “important” que tu, i aquesta idea et porta a creure que les coses grans són les que veritablement importen. Bé, deixem el tema de les coses petites que no és el que ens ocupa i tornem al temps i la seva relativitat. Per què si científicament està demostrat que tots els dies duren el mateix, i clar no crec que vagin pas errats els científics, sobretot perquè portem una pila de segles, anys, mesos, dies, hores, minuts, segons i mil·lèsimes fotent-los cas, aleshores per què el temps esdevé en els nostres caps un fet mal·leable que es pot allargar o escurçar depenent del dia. Perquè, tot i que no ho he dit, de la mateixa manera que els dies fotuts són llarguíssims, els dies bons resulten d’allò més curtets, però d’aquests darrers no em queixo, perquè em semblaria injust fer-ho. I per allò que sempre deia una monja del meu col·le: “lo bueno si breve, dos veces bueno”, jo crec que ella ho deia fins i tot quan no calia, el fet és que moltes vam memoritzar aquesta frase i em vam descobrir el seu significat amb el nostre primer orgasme. No sé si la “hermana” ho deia també per això. Evidentment que després vam ampliar contextos que s’adien també amb la dita.
Bé, doncs, deixo la pregunta a l’aire si algú en té la resposta li agrairia que me la fes arribar, perquè a mi l’únic que se m’acut és que sóc tan tossuda (això ho deia més d’una monja del meu col·le, a part dels meus pares i algun familiar més) que sóc capaç de repatejar-me un fet tan científic com el temps únicament per tenir raó. Però, com he comprovat que això li succeeix a la major part de la població, aquesta resposta no és vàlida, perquè no deu ser que tots són tossuts, no?