Formava part d’una espècie d’idiotes, bé, sinó d’idiotes de babaus capficats en crear un món perfecte. I ja sé sap, la perfecció ja les té aquestes coses, com més la busques més s’acosta cap al pol oposat. Havien aconseguit coses impensables per a mi, que ni tan sols se m’havien passat pel cap, val a dir que jo no era cap geni i mai havia sobresortit en res, potser la mediocritat era la meva qualitat més notable; cosa que m’hagués preocupat si formés part d’una altra espècie, però d’aquesta...
No us podeu arribar a imaginar l’artifici que van muntar, diguem que devia resultar complicat que cadascú tingués el seu món i ens havien d’encabir a tots en un de sol, però no un qualsevol, no; un controlat completament per ells. Si més no, a tothom ens costa renunciar a allò que és nostre, i tots continuàvem mantenint el nostre veritable món. Amb el temps vaig començar a comprendre que el control no era únicament l’única raó per a la creació d’aquell món real i artificiós. Bé, ells només l’anomenaven real, l’imaginari era el meu, el meu i el de tots els altres, imagino.
Fos com fos, les coses anaven rutllant en aquell projecte, hi havia els que portàvem una vida del tot normal, ens tocava currar, ens avorríem, ens divertíem, de tant en tant ens enamoràvem, sense saber ben bé en què consistia el terme, uns amb més sort que els altres, ens posàvem malalts, ens curàvem... jo què me sé... doncs el que s’anomena una vida normal! N’hi havia que ho tenien una mica més fotut i les passaven més magres. Les causes podien ser múltiples: podia dependre del lloc on t’haguessin col·locat, havien fet una mena de parcel·les que anomenaven països, la salut també jugava males passades, de vegades eren els nostres mateixos mons que no els arribàvem a controlar... no sé, les causes podien ser tan diverses. D’altres ho tenien més bé; diguem que un concepte abstracte i força complicat d’entendre, o almenys a mi m’ho semblava, els diners, els posaven les coses una miqueta més fàcils que a la resta. Dir, potser, que els diners eren els que ho manegaven tot era generalitzar massa, però, sí que hi ajudaven força. Fos com fos, en aquell invent de món hi havia gent per a tot.
A mi em costava posicionar-me cap a un costat o cap a l’altre, segurament no m’havia ni de posicionar, però és clar ja he dit que era mediocre; aleshores segurament les meves decisions i opinions depenien del dia, del meu estat d’ànim i ves a saber si de la lluna...Hi havia dies que tot em semblava bé, que fins i tot arribava a pensar que aquell caos estava ben organitzat: bones comunicacions o millor deixem-ho en comunicacions, uns que feien veure que remenaven l’olla als quals anomenàvem polítics, sí això també era un ofici i es veu que amb força mal de caps, això sí havien de ser del 3r grup, ho devia posar al contracte, no ho sé, mai n’havia vist cap; tampoc no em treia el son; cotxes, hospitals, màquines i maquinotes... vist de fora haguessis dit que no ho teníem mal muntat, no. Uns altres dies creia que tot allò era una merda, que per què ens havia tocat una parcel·la i no una altra, que per què un grup i no un altre... un munt de preguntes sense resposta que acabaven diluint-se en la mediocritat del meu ésser. Així era com discorrien els meus dies. Anava fent sense parar-me a reflexionar massa, però resulta que a més de tots els ingridents externs ja esmentats en aquest món n'hi jugaven d'altres, l'edat n'era un més. Amb el temps vas agafant una perspectiva diferent de les coses, l'anomenaven maduresa, no sé tampoc vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, per mi era que m'anava fent vell i la visió d'aquell món i de la vida mateixa s'anava transformant. No va succeir cap fet extraordinari que em portés a fer aquesta reflexió, segurament devia ser un moment d'embriaguesa de la meva mediocritat la que em va permetre donar-li un parell de tombs al meu cervell. Vaig començar a pensar en tot allò que havia viscut i que recordava, és clar; i vaig veure que realment només existia un món, el meu, tota la resta era un embolcall. Al meu món no hi havia temps, bé estava subjecte al temps del món que m'envoltava però, no al meu. Si un dia el meu món s'aturava perquè havia perdut un amic, perquè la mort sempre sobta o per aquelles pors incontrolables que a vegades ens vénen a cercar, l'altre món continuava rutllant, cotxes amunt i avall, gent amb presses, comerços, viatges... res no s'atura, només jo, era jo el que tenia la clau del meu món, jo el podia aturar i posar en marxa quan volgués. Això era el que li devia haver passat a aquells que van fer tot aquell muntatge, es devien d'adonar que l'única manera de poder controlar els nostres mons, l'individual, era creant-ne un de col·lectiu. Així, si hom decidia aturar-se un dia no passava res, l'entorn continuava en marxa, era com una mena d'escut. Ja les tenen aquestes coses, ja, aquests que escapen a la mediocritat. Jo vaig haver d'esperar un moment de lucidesa per poder albirar tot això, i val a dir que no em va durar massa. Continuo amb la meva vida de sempre, barrejat i diluït dins una massa grisa i opaca anomenada mediocritat, és a dir, una vida com la teva, sense grans quès però, tampoc sense massa maldecaps. No sé, tot això potser no ho he arribat ni a formular jo, potser va ser allò que anomenen subconscient, no ho sé, ja no ho recordo; em limito a circular per aquest món de tots.
No us podeu arribar a imaginar l’artifici que van muntar, diguem que devia resultar complicat que cadascú tingués el seu món i ens havien d’encabir a tots en un de sol, però no un qualsevol, no; un controlat completament per ells. Si més no, a tothom ens costa renunciar a allò que és nostre, i tots continuàvem mantenint el nostre veritable món. Amb el temps vaig començar a comprendre que el control no era únicament l’única raó per a la creació d’aquell món real i artificiós. Bé, ells només l’anomenaven real, l’imaginari era el meu, el meu i el de tots els altres, imagino.
Fos com fos, les coses anaven rutllant en aquell projecte, hi havia els que portàvem una vida del tot normal, ens tocava currar, ens avorríem, ens divertíem, de tant en tant ens enamoràvem, sense saber ben bé en què consistia el terme, uns amb més sort que els altres, ens posàvem malalts, ens curàvem... jo què me sé... doncs el que s’anomena una vida normal! N’hi havia que ho tenien una mica més fotut i les passaven més magres. Les causes podien ser múltiples: podia dependre del lloc on t’haguessin col·locat, havien fet una mena de parcel·les que anomenaven països, la salut també jugava males passades, de vegades eren els nostres mateixos mons que no els arribàvem a controlar... no sé, les causes podien ser tan diverses. D’altres ho tenien més bé; diguem que un concepte abstracte i força complicat d’entendre, o almenys a mi m’ho semblava, els diners, els posaven les coses una miqueta més fàcils que a la resta. Dir, potser, que els diners eren els que ho manegaven tot era generalitzar massa, però, sí que hi ajudaven força. Fos com fos, en aquell invent de món hi havia gent per a tot.
A mi em costava posicionar-me cap a un costat o cap a l’altre, segurament no m’havia ni de posicionar, però és clar ja he dit que era mediocre; aleshores segurament les meves decisions i opinions depenien del dia, del meu estat d’ànim i ves a saber si de la lluna...Hi havia dies que tot em semblava bé, que fins i tot arribava a pensar que aquell caos estava ben organitzat: bones comunicacions o millor deixem-ho en comunicacions, uns que feien veure que remenaven l’olla als quals anomenàvem polítics, sí això també era un ofici i es veu que amb força mal de caps, això sí havien de ser del 3r grup, ho devia posar al contracte, no ho sé, mai n’havia vist cap; tampoc no em treia el son; cotxes, hospitals, màquines i maquinotes... vist de fora haguessis dit que no ho teníem mal muntat, no. Uns altres dies creia que tot allò era una merda, que per què ens havia tocat una parcel·la i no una altra, que per què un grup i no un altre... un munt de preguntes sense resposta que acabaven diluint-se en la mediocritat del meu ésser. Així era com discorrien els meus dies. Anava fent sense parar-me a reflexionar massa, però resulta que a més de tots els ingridents externs ja esmentats en aquest món n'hi jugaven d'altres, l'edat n'era un més. Amb el temps vas agafant una perspectiva diferent de les coses, l'anomenaven maduresa, no sé tampoc vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, per mi era que m'anava fent vell i la visió d'aquell món i de la vida mateixa s'anava transformant. No va succeir cap fet extraordinari que em portés a fer aquesta reflexió, segurament devia ser un moment d'embriaguesa de la meva mediocritat la que em va permetre donar-li un parell de tombs al meu cervell. Vaig començar a pensar en tot allò que havia viscut i que recordava, és clar; i vaig veure que realment només existia un món, el meu, tota la resta era un embolcall. Al meu món no hi havia temps, bé estava subjecte al temps del món que m'envoltava però, no al meu. Si un dia el meu món s'aturava perquè havia perdut un amic, perquè la mort sempre sobta o per aquelles pors incontrolables que a vegades ens vénen a cercar, l'altre món continuava rutllant, cotxes amunt i avall, gent amb presses, comerços, viatges... res no s'atura, només jo, era jo el que tenia la clau del meu món, jo el podia aturar i posar en marxa quan volgués. Això era el que li devia haver passat a aquells que van fer tot aquell muntatge, es devien d'adonar que l'única manera de poder controlar els nostres mons, l'individual, era creant-ne un de col·lectiu. Així, si hom decidia aturar-se un dia no passava res, l'entorn continuava en marxa, era com una mena d'escut. Ja les tenen aquestes coses, ja, aquests que escapen a la mediocritat. Jo vaig haver d'esperar un moment de lucidesa per poder albirar tot això, i val a dir que no em va durar massa. Continuo amb la meva vida de sempre, barrejat i diluït dins una massa grisa i opaca anomenada mediocritat, és a dir, una vida com la teva, sense grans quès però, tampoc sense massa maldecaps. No sé, tot això potser no ho he arribat ni a formular jo, potser va ser allò que anomenen subconscient, no ho sé, ja no ho recordo; em limito a circular per aquest món de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada