MRNTTI

RETROBANT PLAERS

2012-02-16T03:10:00.004-08:00

Ara que no porto el ritme frenètic que et permeten portar deu dits, m'he reenganxat a petits plaers que tenia oblidats, com el de la literatura. Sempre he estat una devoradora de llibres, però darrerament havia anat arraconant aquest costum que em transportava a una altra esfera on tot s'esborrava i només comptava jo. Sí, sé que sona extremadament egocentrista, però estic convençuda que tots necessitem, ni que només sigui de tant en tant, mirar-nos el melic fins a convertir-lo en un forat negre. Perquè ens hem acostumat a deixar-nos endur per una onada homogènia que ens fa actuar com si fóssim autòmats i ens engoleix dins uns costums establerts i una rutina opressora. Quan em submergeixo en un llibre m'envolto d'unes històries que res o molt tenen a veure amb les meves, però que em permeten escapar d'una realitat asfixiant i viure, ni que només sigui mentre dura la lectura, en un univers paral·lel on tot és més a la meva mida. Perquè la nostra història no és res més que la manera que tenim de construir-nos i l'omplim de significació amb fragments, dogmes, ferides d'infància, frases dites a l'atzar, velles pel·lícules, petites victòries, gent que no ens agrada i persones que estimem. I només quan llegim i quan estimem removem tot el nostre significat, perquè la literatura, com l'amor habita els nostres racons més íntims i posa en funcionament el nostre autèntic jo.

PERIPÈCIES D'ESQUERRANA

2012-02-14T04:10:00.002-08:00

Em vaig tallar el dit polze de la mà dreta. Bé, literalment me'l va tallar un pot de vidre i de la manera més subrealista possible. Jo, que sóc una mena d'oliva farcida d'anxova, incapaç de marcar un os, resulta que a la mà en tinc uns quants i pel que es veu, durs i resistents. El pot en qüestió va lliscar d'una prestatgeria va anar a topar contra els meus artells (nudillos en castellà, jo tampoc en tenia ni idea) i es va trencar en 2 meitats gairebé exactes una de les quals en caure es va endur el meu polze. Després, el pot es devia esmicolar, com pot resultar evident no li vaig dedicar gaire atenció a partir d'aquell moment i jo em vaig començar a desagnar. Encara presa de lucidesa vaig agafar un drap de cuina em vaig embolicar la mà i vaig començar a cridar com una histèrica. Vam arribar a l'hospital en qüestió de minuts, rotllo espanyalmodòvar amb el drap de cuina ensangonat, no vaig haver d'esperar gaire. Això sí, la simpàtica del taulell va mirar de fer-me signar el full d'admissió. Va ser la meva primera experiència com a esquerrana, i és clar, les circumstàncies no em van permetre estar gaire al cas. Vaig passar sola a una habitació de cures on un infermer va ajudar-me a treure'm l'abric, fins al moment no vaig ser conscient de com me l'haviat posat ni pujat la cremallera. En treure'm el drap va fer una ganyota i va deixar anar un renec d'admiració, jo sabia que la culpa d'allò la tenia el tall ja que portava una manicura perfecta acabada de pagar 2 hores abans. Va preparar una solució amb sèrum, iode i nosequè més en un pot de plàstic i em va fer introduir el dit a dins. Aquest cop la del renec vaig ser jo. Es va a limitar a respondre, vaig a buscar un metge, no et moguis. No sé què li feia pensar que podia arrencar a córrer, però tampoc li vaig voler preguntar. El metge va arribar de seguida i em va treure la ma d'aquell líquid coient. Va confirmar amb ganyota, cosa que fins al moment havien fet tots els espectadors i va sentenciar: "no t'hi poses per poc, tu". Llavors em va començar a explicar la gravetat de la ferida, pensava que el tendó estava bé, però tampoc no s'hi jugava res, i el nervi seccionat. Es va adreçar novament a l'infermer i li va cantar, com si es tractés de la llista de la compra, una sèrie d'objectes tallants i punxants de diferents mides i numeracions. En aquell moment la lucidesa ja feia hores que m'havia abandonat i no vaig poder evitar pensar: "merda els tios no saben cosir". Vaig suavitzar el meu pensament sexista amb una pregunta al meu modist: "que em quedarà bé això, n'has cosit gaires?" Va començar a riure i va exigir a l'infermer que portés el llibre amb els models de dits perquè pogués triar el que més m'agradés. Si ho sé el tall me'l faig a la cara!

A partir d'aquest moment la meva vida va transcórrer entre traumatòlegs, cures d'infermeria, metges de capçalera i vacunes que només, a vegades fan reacció, jo, evidentment estava dins del percentatge del només, a vegades.

I així, vaig començar la meva preparació física com a esquerrera. Primer vaig ser força reticent al nou repte, perquè el polze és un dit que jo no tenia en gran estima, mai me l'havia popat i els pares m'havien prohibit fer autostop des de sempre. Així que no li trobava gaire més utilitat. Amb el pas dels dies em vaig començar a adonar que si hi era, era perquè és necessitava, sinó haguéssim nascut amb 8 dits. I vaig començar a trobar-lo a faltar i adonar-me que les olimpiades dels esquerrans no quedaven tan lluny com em creia. Un parell de dies després era capaç d'escriure mitja dotzena de mots d'urgència a la pissarra de la classe, amb la meva esquerra. Desterrada fins aquell moment a l'oblit més absolut. També, vaig ser capaç de fer algun gargot similar a la meva signatura que em permetés pagar amb visa i signar les visites mèdiques, que era la meva màxima dedicació d'aquests dies. Em vaig aprendre a dutxar i a rentar-me el cap amb l'esquerra. Fins i tot a posar-me mascareta capilar i oli de rosa mosqueta per tot el cos.

El que se m'ha ressistit fins al moment és el secador i el raspall de rulo. Em resulta pràcticament impossible anar ben pentinada per aquest món, és clar que tampoc no és que m'hi passegi gaire, em limito a deambular per consultes mèdiques.

A part de desenvolupar el meu instint més atrofiat d'esquerrana, el meu tall ha estat descobridor de grans celebritats mèdiques: visc envoltada d'eminències mèdiques i jo sense saber-ho. Tothom sap de tendons trencats, nervis seccionats, operacions, assegurances mèdiques i de més històries; bé tothom no, només un parell de setciències que a més de metges són polítics, economistes, financers, mestresses de casa, cuiners i tot el que pugueu i no imaginar-vos.

Ah, no puc acabar l'article sense dir que també he après a picar amb 9 dits el teclat de l'ordinador!

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ 2a PART

2012-02-02T12:58:00.001-08:00

He sobreviscut a la gran nevada! I curiosament ho he fet amb el mateix anorac i la mateixa bufanda que duia abans de què arribés. També, he hagut d'anar a treballar. Malgrat que abans de sortir del llit m'he concentrat una bona estona mirant fixament el telèfon i esperant que sonés i una veu em comuniqués que l'institut estava colgat per dos metres de neu. No em dec concentrar prou bé perquè de 41 comarques que té el país a 30 s'han anul·lat les classes, a la meva, evidentment, no.

Però, calma, que la crisi de moment no torna, perquè malgrat que nevar, no s'espera que nevi gaire més, les temperatures cauen en picat i ara vénen les glaçades i les temperatures extremes. Així que, senyora crisi, com la cosa es preveu que s'allargui tot el cap de setmana, ja cal que s'espavili a fer-ne alguna de molt grossa si vol que es torni a parlar de vostè durant aquests dies; perquè a la gent quan neva li agrada molt fer fotos i enviar-les a la tele, i als de la tele els encanta treure escoles tancades i nens jugant amb la neu i pobles i poblets dels quals sóc incapaç de recordar-ne el nom, i canonades rebentades, i cotxes patinant a les carreteres i estudis d'allò més diversos i peculiars sobre l'augment del consum de la llum i el gas durant l'onada siberiana i malgrat la crisi! i de poliesportius que recullen indigents, i de voluntaris que reparteixen xocolata calenta i cafè amb llet... i és que quan fa fred, molt fred, qualsevol cosa pot convertir-se en notícia.

UNA ONADA DE FRED SIBERIÀ

2012-02-01T19:38:00.001-08:00

Resulta que estem envoltats d'un fred siberià; que no polar, crec que la diferència rau en el grau d'humitat; el fred siberià és sec mentre que el polar és mès humit, sigui com sigui, l'onada siberiana deu haver glaçat la tan suada crisi perquè ara ningú en parla. Les notícies es limiten a donar consells per no morir congelat mentre vas a la feina, perquè les canonades de casa no rebentin i a saturar-nos d'imatges de pobles que fins aleshores ningú, ni tan sols els seus habitants, sabien que existien. Han arrencat dràsticament els reporters de les portes del palau de la Generalitat, consells de ministres i altres caus polítics per enviar-los embotits dins un anorac a vegades massa vistós, gorro, bufanda i un micro gegant als llocs més inòspits, que dius: si nevar neva a tot arreu cal que enviïn aquesta pobra gent i d'aquesta guisa on nostre Senyor va perdre les espardenyes? Es veu que sí.
Com també cal, i no només cal, sinó que sembla ser de vital importància per a l'ésser humà saber que a l'hivern fa fred, abans ho devien explicar a l'escola, ara estan massa ocupats aprenent a reciclar i encenent i apagant ordinadors. I és clar, algú ens ha d'informar de què a l'hivern neva, cada cop menys però és una de les opcions que té. El cas és que la neu arriba, uns mesos tard, però arriba, segurament per culpa de la crisi perquè enmig d'una crisi galopant quin insensat agosarat s'hagués atrevit a anar a Baqueira a lluir moreno d'ullera d'esquí?
I per si no en tinguéssim prou de veure 24 hores al dia aquests poblets dispersos de la nostra geografia ens mostren les glaçades, aquestes sí, impressionants, de la resta del món colgat sota gruixos de neu impressionats. Perquè això de la neu deu ser com la crisi: solidària i contagiosa, perquè si aquí en tenim, allà encara més, que cal ser molt poc solidari per no contagiar-se d'un clima polític i metereològic gelat, terrorífic i de dimensions colosals que ens engoleix com si fóssim gominoles.
Bé, creuo els dits perquè demà el gruix de neu no em deixi anar a treballar...

VANCANCES: 3a PART: CADIS, CASTELLAR DE LA FRONTERA I SOTOGRANDE

2011-08-14T07:38:00.000-07:00

Ja fa 4 dies que estem a Castellar. No he tingut practicament temps de connectar-me. L'hotel és un 4 estrelles, l'NH Castellar però està força bé i és molt tranquil. El dia que vam arribar, he perdut la noció del temps i no sé si estem a dilluns, dimarts o divendres, m'importa ben poc! doncs això, el 1r dia a Castellar ens vam banyar a la piscina de l'hotel i vam dinar al bar de la piscina. El menjar no és res de l'altre dijous però presta força: hamburgueses, amanides i entrepans diversos. Després vam donar un tomet per Castellar i vam anar a veure Sotogrande. Una pijeria com una catedral de gran amb una merda de platja. Podien haver muntat l'urbanització al ben mig dels madriles perquè la platja que tenen no val res. Decidim no tornar-hi. I anem a sopar a San Roque, enxampem dies de festa, rotllo feria d'abril: casetas, enllumenats d'allò més friquis, sevillanes, vestit regionals... ja us ho podeu imaginar! però ens ho passem d'allò més bé, sopem a un mezon que trobem haciendo azin azin i azin (almenys aquestes són les indicacions que ens van donar per arribar-hi).
L'endemà decidim fer un dia de relax a l'hotel, piscina, migdiada i spa. Ens quedem al jacuzzi fins que estem arrugats com passes. S'hauria de poder parar el temps i que aquest dia no s'acabés mai!
Ahir, anem a Zahara de los atunes, a l'hotel ens han recomanat molt més aquesta costa i ens han confirmat que les platges de la costa de Sotogrande són una birria.
Passem un dia de platgeta, dinem a cal Juanillo i arribem a la nit a Castellar, encara tenim temps de treure'ns el salitre a la piscina i després fem una banyera per treure'ns el clor. Ens passem el dia i part de la nit en remull.
I avui, pel matí lloguem un parell de bicis a l'hotel i fem la ruta del parque de los alcornocales que ens han dit que està molt bé, i sí, realment és força bonic. A la tarde relax a l'hotel de moment migdiada llarga fins que afluixi la calor i baixem a la piscina. Fa moolta calor avui.
Demà posem rumb a Benamejí, el poble dels meus padrins, el meu avi va voler que tiressin les seves cendres aquí i jo encara no he vist el lloc, sé que m'ho passaré malament, però ho vull veure. Allà només farem un dia, però que concidirà amb les festes. Després Còrdova.

VACANCES: 2a part: SEVILLA

2011-08-10T01:51:00.000-07:00

M'encanta Sevilla! Vam arribar un dimarts al migdia amb una calor sufocant, si l'hotel de Granada no em va decebre aquest supera les meves expectatives: luxe urbà en ple centre històric, just al devant de la Giralda. Només arribar, mentre ens registren i preparen l'habitació, ens condueixen cap a un porxo amb vistes a la Catedral i ens ofereixen una copa de moët chandon molt fred, que entra d'allò més bé tenint en compte els 41º de temperatura ambient. Després decidim anar a fer unes tapes i unes canyes, sembla que no ens cansem d'aquesta rutina, mai havia begut tanta cervesa, ara la començo a demanar sense alcohol perquè ens fotem 3 o 4 birres en una ronda. Després de dinar tornem a l'hotel. L'habitació no ens sorprén menys del que fins ara ho havia fet l'hotel. Tenim una banyera enorme al ben mig de l'habitació, la pica del lavabo està incorporada també al dormitori. Els amenitis són d'Etro i la tele bang olufsen. El llit és espectacular i s'hi dorm de fàbula, prova n'és la migdiada de més de 3 hores que ens hi fem! Després de la migdiada pugem al terrat de l'hotel, on hi ha la piscina amb vistes a la Giralda, sembla un somni banyar-se en un lloc així. Després una dutxa i un tomb per la ciutat.
M'agrada Sevilla, l'ambient, la gent passejant sense presses, les botigues, la Catedral, la Giralda, la Calle Sierpes, el patio de banderas, perdre'ns passejant enmig dels Jardines de Murillo, els cotxes de cavalls, les nombroses esglésies, les cases amb verges, sants i creus... m'agrada tot, és tan pintoresc!
Ja fa uns dies que vam marxar de Sevilla i no recordo tot el que vam fer després, vam anar de compres, garitos, piscina, banyera... superbé, superant Granada.

VACANCES: 1a PART: GRANADA

2011-08-08T03:02:00.000-07:00

Després de canviar els plans de vacances en dues ocasions, finalment, optem per fer un tour per Andalusia. Una tempesta tropical d'última hora sobre Mèxic i uns preus desorbitats a Nova York, malgrat el preu baix del dòlar, són els detonants d'aquest nou itinerari.
Després de 9 hores conduint, bé, jo copilotejant, arribem a Granada, cap a la una del migdia, fa calor però és soportable. L'hotel no em deceb, és l'MA Nazaríes. Un cinc estrelles com deu mana, a més està molt ben situat. El millor de l'hotel l'SPA situat al 6è pis i amb una vista panoràmica de tota la ciutat impressionant. Fem un mos ràpid a l'hotel i una migdiada llarga. Ens aixequem amb energies renovades i amb ganes de descobrir la ruta del tapeo granadino. Ens han recomanat alguns bars, però aquest vespre els trobem tancats. Sopem a la plaça Bib-Rambla després de passejar per la Plaza Nueva i els seus voltants, veure la Catedral i algunes sabateries. No ho puc evitar i em compro un parell de sandàlies i uns botins molt cool.
L'endemà posem rumb cap a l'Alhambra, diuen que és un crim anar a Granada i no visitar-la, però nosaltres després de fer una hora de cua ens diuen que ens hem quedat sense entrades, que tornem l'endemà, perquè només venen entrades pel dia en qüestió i no podem agafar les entrades per demà, quines coses més estranyes fan aquests espanyols! Ah, ens recomanen anar cap a les 7 del matí per no quedar-nos sense tiquets un altre cop, evidentment ens passem la recomanació pel folre les butxaques, estem de vacances! Dinem al Diamantes, aquest cop el trobem obert, una passada amb cada canya ens posen unes tapes d'allò més bones: mixtura de peix, paella, xampinyons saltejats i a més nosaltres ens demanem mitja ració de gambes, les dimensions de les racions són espectaculars a Granada, això ja ho hem comprovat a més d'un lloc. En definitiva que per menys de 20€ dinem com reis. Tenim previst fer l'Albaycin, antic barri àrab i el Sacromonte pel vespre, després de l'obligada becaineta. D'aquesta zona ens han recomanat dos bars de tapes que, evidentment, en diumenge trobem tancats, eren el Torcuato i Casa Juanillo. Els carrers empedrats i amb uns pendents molt costeruts em destrossen els peus i els genolls, cal dir que vaig amb unes sandàlies de taló, però en la meva defensa diré que jo que coi sabia que allò anava a ser tot de costeretes empedrades! El millor, el mirador de Sant Nicolás pots veure tota Granada i corre una mica d'aire. Baixem a sopar a la Plaza de la Trinidad allà ens han recomanat 2 bars el Soria i el Reca, el Soria està tancat, of corse! però el Reca està força bé.
Acabem trinxats després de tanta costereta i carrer empedrat, però ens ho hem passat molt bé fins aquí.
Dilluns, tal i com ja vam preveure no ens aixequem a les set del matí, tot i que matinem una mica per provar novament sort amb les entrades a l'Alhambra. Agafem el 30, un minibús que ens deixa davant de la cua dels tiquets. Són quarts de deu del matí i ens comuniquen molt amablement que només queden entrades per la tarda, finalment ens arriba el torn i podem comprar-les. Ens han donat hora per visitar els palaus Nazaríes a dos quarts de sis de la tarda. Es veu que per evitar massificacions donen hora, la resta: l'Alcazaba, el partal, el generalife i els jardins, ho podem fer quan vulguem entre les 14 i les 20h. Decidim tornar a l'hotal i descansar, encara notem la ressaca costeruda pedregosa d'ahir. I pujarem novament al monument cap allà les cinc, veurem primer els palaus i després fins a les 8 la resta del conjunt.
Doncs sí, ha estat bonic veure l'Alhambra, però tampoc hagués estat cap crim marxar sense fer-ho, aclareixo: pots veure i voltar per l'exterior del monument el temps que vulguis sense pagar entrada, l'entrada et dóna dret a veure l'interior dels palaus nazaríes i els jardins.
Una curiositat: a Granada el banc predominant és la Caixa de pensions.
Una sensació: Granada fa olor d'espècies àrabs, per determinats carrers és com passejar per Marrakeix.
El balanç final: molt bo, m'ho he passat molt bé.

Dubto, així doncs, existeixo?

2011-06-24T14:26:00.000-07:00

Buf, fa molt que no escric al bloc, crec que he perdut fins i tot l'hàbit d'escriure. Tot i que en nombroses ocasions he tingut ganes de tintar els meus pensaments, sentiments i fantasmes, el temps, la mandra i la manca d'inspiració les han diluïdes i el silenci, blanc, ha omplert l'espai.
Avui escric sense saber massa què posar, només perquè no sé com digerir el meu interior, ple de dubtes i embolicat com un cabdell de llana en el que no trobo l'extrem. I mentre busco l'extrem per desembutllar-lo una mica em sembla que encara ho embolico més, fins i tot trobo aquestes quatre línies, mirall del que vull treure, enrabassades.
Suposo que algun cop a la vida tots dubtem, i que aquest dubte se'ns instal·la a l'interior i creix com una mala herba incontrolable. I quan creies que ja havies aconseguit arrencar-la d'arrel, alguna cosa, per petita i ridícola que sigui, un sms, un gest, una olor... la fa brotllar novament i altre cop 1000 preguntes que no tenen resposta, o almenys a tu t'ho sembla. I un dubte en genera un altre i un altre i així fins que tota jo sóc un dubte enorme que dubta fins i tot dels dubtes i l'únic que se m'acut és continuar dubtant. I és que, potser, dubtar no està tan malament, o no?

ALLÒ QUE VAIG ESTIMAR: Siri Hustvedt

2011-04-11T09:39:00.000-07:00

Un thriller psicològic sobre l'amor, la pèrdua, la traició i el procés de creació artística. Així és com el defineix la crítica i la mateixa contraportada del llibre; vaja que tenia tots els ingredients per agradar i així ha estat. Perquè si la literatura ens enganxa en la mesura que ens mimetitzem amb els protagonistes, qui com en Leo Hertzberg, no s'ha enamorat mai, qui no ha perdut mai allò que més estimava, a qui no l'han traït mai i qui no s'ha deixat mai arrossegar per una bena artística? Permeteu-me els mais, que sempre ajuden a fer-nos la vida més fàcil ;-) Llàstima que la traducció ha desmillorat molt l'obra, no entraré en detalls sobre aquesta, no val la pena.
En Leo ens obre les portes de la seva ment i de la seva vida, ens fa còmplicies de les seves vivències i ens arrossega cap al seu univers: el d'un home madur amb una vida, suposo que com la de tothom, no gens fàcil a estones, però que aconsegueix engolir-nos i enganxar-nos de la mateixa manera que ho fa la vida. Imagino que buscant una mena de catarsi per a les nostres vides en els problemes de la seva. En això consisteix la màgia de la literatura,no?

BOCINS DE MI

2011-03-10T07:49:00.001-08:00

Aujourd'hui j'ai brisé une partie de ma vie, j'ai anéanti chaque minute amère et chaque seconde douce, chaque ligne, chaque moment couché dans un papier avec sa propre vie. Souvenirs d'une simplicité la plus compliqué, d'un temps interminable avec des rêves incertains, de finales inesperées, de debuts fictices...
Aujourd'hui j'ai déchiré chaque feuille, chaque paragraphe et chaque ligne. Des centaines de numéros qui dissent ce que je suis et ce que je ne suis pas, des miliers de lettres qui racontent la verité et la mensonge racontées en heures, milions de dades impossibles à retenir et difficiles d'oublier.
Je sais pas pourquoi j'ai atendu autant, peut être je ne voulais pas casser des sourires et des rires, mais finalement j'ai cassé aussi les larmes et la rage. Et j'ai gagné, parce que je viens de casser une vie d'étude et je continue à être la même.

ET CONTINUO TROBANT A FALTAR... (AVUI T'HE INVENTAT, ET TROBAVA A FALTAR 2a PART)

2011-03-09T14:04:00.000-08:00

T'hauria de tornar a inventar, perquè continues rondant pel meu cap i suposo que també, encara, pel meu cor. Diria que m'has robat l'ombra i ara ets tu qui em persegueix. I de la mateixa manera que, per capricis de la llum, la pròpia ombra en ocasions ens sorprèn, tu apareixes de forma sobtada pertorbant així la meva normalitat. Faig l'esforç d'escombrar-te del meu record i apartar-te de mi. Si et sóc franca no sempre ho aconsegueixo. Miro de controlar les meves pulsions, només sufocades per l'orgull. I així, vaig ofegant records i diluint històries.
Sembla que d'aquell inventor de somnis que em transportava a una altra realitat més dolça, més a la meva mida, només en queda el regust agredolç del desvetllament. No em queda, doncs, res més que aprendre a conviure amb la teva ombra, com si fos la meva. I esperar que un dia, la llum sigui menys capriciosa i només et projecti darrere meu, així almenys, no la podré veure, encara que em persegueixi.

MALETES PERDUDES

2011-01-10T07:51:00.000-08:00

És estrany però m'ha costat llegir-lo. Darrerament no encerto massa les meves lectures. No puc dir que no m'hagi agradat, però tampoc m'ha entusiasmat. Una història una mica rocambolesca, sí ja sé que de vegades la realitat supera la ficció, però hi ha escriptors que li ho posen ben difícil. El Gabriel, amb un passat per entendrir-nos, orfre, alletat per una bacallanera, salvat d'una mort massa primerenca... acaba sent un home d'allò que se'n diu de profit i es converteix en transportista de mobles. Malgrat el seu físic escanyolit, el tipus resulta ser un fletxa: amb els mobles i amb les dones. I no pas perquè ell es forgés una vida a la seva mida, més aviat la vida el construïa a ell. Tot i això, no li hem de treure mèrits, en Gabriel tenia el do que jo anomeno de l'imà. Sí, aquell que em fa tanta ràbia, segurament perquè jo no l'he posseït mai, aquell que t'atorga un magnetisme especial i que fa que tothom se senti atret cap a tu, encara que tu no moguis ni un pèl. Bé, el cas és que gracies a aquest do, que és l'únic capaç de justificar la novel·la, en Gabriel aconsegueix tenir 4 dones repartides per Europa: Berlí, París, Londres i Barcelona, i fer-los un fill a totes, això sí, a la primera! i només xapurrejant l'idioma, clar que per fer fills no deu caldre parlar massa. I mantenir el secret fins a la seva desaparició, quan els seus 4 descendents, impregnats,suposo, també, per aquesta atracció que transpira el protagonista, decideixen reconstruir la seva vida. No cal dir que ho aconsegueixen, perquè sinó jo no ho hagués sabut. Ah! se m'oblidava, a més del do del magnetisme, el "sementalisme" ja esmentat i algun encant més que dec oblidar, el tio juga a les cartes que t'hi cagues! Fent trampes, això sí, però coi també és un mèrit que no te les enxampin! Ara entenc, perquè Gabriel té nom de sant, no és perquè anés a parar a un orfenat de religioses, no!

LA RELATIVITAT DEL TEMPS

2010-10-07T13:43:00.000-07:00

Diuen que tots els dies tenen 24 hores, siguin com siguin, és igual si són bons o dolents. No és que ho digui jo, resulta que és un fet científic, es veu que es tracta d’un procés de rotació de la terra o alguna cosa d’aquestes que a mi se m’escapen. Vaja, que per molt llarg que a mi se’m faci un dia dolent, es veu que no; clar que jo quan tinc un dia dolent tot se’m gira en contra, fins i tot els astres, i és molt possible que s’alineïn per fer el tomb aquest que normalment fan en 24 hores en 29 ó 30, o encara més i tot! Tot depèn de la negror del dia. I és més, potser que ho facin d’una manera tan subtil que únicament me n’adoni jo. I no, no és que em cregui el melic del món, simplement és que els meus dies fotuts són molt fotuts i llargs, extremadament llargs. Tampoc es tracta d’una qüestió de terminologia, és a dir, no és que pensi que un dia negre té 1440 minuts i un dia bo només 24 hores. Acostumo a contar en hores, bàsicament perquè sóc de lletres i això d’anar multiplicant per seixanta em pren una mica de temps. De fet, he passat de calcular-ho en segons per no haver de tornar a multiplicar i perquè no sé per què nassos sempre he tingut la impressió que un segon no era res. Clar que mai he conegut un corredor de 100 metres llisos, per a qui, ja no un segon, sinó una mil·lèsima de segon pot ser-ho tot. Tot i que, cal dir en la meva defensa, que a mesura que m’he anat fent gran he anat donant més i més importància a les coses petites i fins i tot mil·limètriques. Diria que d’això me’n vaig adonar d’un dia per l’altre, potser no va ser tan radical com dic, però sí que sé el fet que ha provocat aquest canvi de pensament. Va ser quan vaig haver de començar a prendre medicaments i a fer-me analítiques tot sovint. Em vaig adonar que una pastilleta petitona, petitona podia provocar unes reaccions o altres en el cos d’un humà que tenia unes dimensions colossals si el comparés amb la minúscula pindoleta. O que la teva vida podia canviar, i passar d’estar sa a estar malalt, simplement perquè allà on hi havia d’haver un 1 tu hi tinguessis un 2. És curiós, doncs això, de les coses petites. De fet, les coses petites són les que em fan sentir millor. I això, també ho he après amb el pas del temps. Suposo que és, que quan ets petit tot és més gran i més “important” que tu, i aquesta idea et porta a creure que les coses grans són les que veritablement importen. Bé, deixem el tema de les coses petites que no és el que ens ocupa i tornem al temps i la seva relativitat. Per què si científicament està demostrat que tots els dies duren el mateix, i clar no crec que vagin pas errats els científics, sobretot perquè portem una pila de segles, anys, mesos, dies, hores, minuts, segons i mil·lèsimes fotent-los cas, aleshores per què el temps esdevé en els nostres caps un fet mal·leable que es pot allargar o escurçar depenent del dia. Perquè, tot i que no ho he dit, de la mateixa manera que els dies fotuts són llarguíssims, els dies bons resulten d’allò més curtets, però d’aquests darrers no em queixo, perquè em semblaria injust fer-ho. I per allò que sempre deia una monja del meu col·le: “lo bueno si breve, dos veces bueno”, jo crec que ella ho deia fins i tot quan no calia, el fet és que moltes vam memoritzar aquesta frase i em vam descobrir el seu significat amb el nostre primer orgasme. No sé si la “hermana” ho deia també per això. Evidentment que després vam ampliar contextos que s’adien també amb la dita.
Bé, doncs, deixo la pregunta a l’aire si algú en té la resposta li agrairia que me la fes arribar, perquè a mi l’únic que se m’acut és que sóc tan tossuda (això ho deia més d’una monja del meu col·le, a part dels meus pares i algun familiar més) que sóc capaç de repatejar-me un fet tan científic com el temps únicament per tenir raó. Però, com he comprovat que això li succeeix a la major part de la població, aquesta resposta no és vàlida, perquè no deu ser que tots són tossuts, no?

ESPECULADORS DE VIDES

2010-06-18T08:09:00.001-07:00

No m'agrada la gent que aplica les seves teories sobre la vida en la meva. I menys si aquesta gent em coneix de només uns mesos. Però bé, has de deixar que s'ho creguin, que es pensin que poden dir el que vulguin encara que allò que diguin es contradigui amb la vida que porten ells. La vida és així hem de pagar els desenganys dels altres i els propis! El que els senyors "teories de la vida aplicables als altres" no saben, és que, en la meva teoria de la vida, acaben de perdre molts punts, per no dir gairebé tots, i ja em sap greu perquè algun d'aquests s'estava procurant un bon espai dins el meu cercle.
Jo visc la vida a la meva manera, que per això és meva; suposo que faig el que fa tothom, mirar de ser feliços sense fotre els altres. Almenys jo funciono així, gaudeixo del que tinc i del moment que visc. I quan això s'acabi ja em preocuparé pels problemes que puguin sorgir o arribar, però el que no penso fer ara és buscar solucions fictícies a problemes inexistents que albiren els altres. Aquells que no tenen ni idea de la vida que duc.
Tampoc m'agrada començar els articles amb un "no m'agrada" però aquest cop no he sabut començar millor, suposo que el "no m'agrada" és fruit d'una de les meves múltiples pulsions... que també formen part de la meva vida, no de la teòrica sinó de la pràctica.

DESPIETAT PAÍS DE LES MERAVELLES I LA FI DEL MÓN: HARUKI MURAKAMI

2010-06-13T09:26:00.000-07:00

No és un dels llibres de Murakami que més m'ha agradat, tot i que m'ha agradat. Aquesta afirmació pot resultar enganyosa, però no ho és. El llibre ens presenta dos universos paral·lels que conflueixen al final en un de sol. Els personatges peculiars de Murakami que acaben per robar-nos part dels nostres edens imaginaris, és així com em fa sentir aquest autor, com si de petits fragments de mi anés creant els seus personatges, en cadascun d'ells puc reconèixer una part de mi, més o menys disfressada, però meva.
Murakami és capaç d'arrencar de la més absoluta mediocritat un personatge i elevar-lo a la categoria d'algú especial, crec que és per aquest motiu que agrada tant, perquè tots en el fons, sabem que som molt mediocres, però sempre hi ha alguna petita història, anècdota o ves a saber el que que et treu d'aquesta mediocritat, ni que sigui momentàniament i et fa somiar amb ser algú especial, acostuma a ser momentani però en gaudeixes força.

UN ALTRE ANY NADAL

2010-01-06T11:53:00.000-08:00

Aquest Nadal, com tots els nadals anteriors i futurs, un cop més, ens hem felicitat amb els parents propers i llunyans, amb els companys, amb els amics i amb els que no ho són tant, l'impuls que ens porta a cometre aquests actes no sabem ben bé quin és: alguns ho fan per superstició, com si es tractés de la roba interior roja per cap d'any, que no fos cas! que costa ben poc fer-ho i ens pot estalviar un any de mals auguris. Altres, per costum, que les tradicions per això hi són. Altres per "politesse", que no costa gens quedar bé. I la immensa majoria ho fa arrossegat per una sensació difícil de definir i d'explicar, una mena de catarsi que ens fa creure que vivim en un món millor; es veu que el Nadal no només ens estova les butxaques sinó també els cors, però no patiu que aquest reblaniment és momentani, a mesura que vagin passant els dies els nostres cors tornaran al seu estat natural fins que arribi un nou Nadal.

I un cop acabades les festes comença la rutina i les dietes i les rebaixes i els canvis dels regals que mai no ens encerta aquella cunyada o aquella tia o vés a saber qui, i les estadístiques de la tele sobre el que hem gastat, el que gastarem i la costa de gener i la pujada de la llum i del gas i de l'IPC i els bons propòsits pel nou any que sabem que no complirem, però que inevitablement hem de fer-nos, perquè encara arrosseguem una mica d'aquella atmosfera nadalenca que ens feia creure que el món és molt bonic, tranquils, es diluirà per complet quan hagin despenjat totes les llums nadalenques dels carrers. I aleshores ja no recordarem els nostres bons propòsits, ni la pujada de la llum, ni l'IPC... només mirarem de sobreviure en aquest món que ens ha tocat viure. Simplement ens limitarem a lluitar per ser una mica més feliços i si no ho aconseguim ens refugiarem en la feina, en la literatura, en el gimnàs, en la piscina, en la parella, en els amics, en un lloc proper o llunyà d'aquest món que per Nadal semblava una mica més bonic, o era molt bonic? I no ens quedarà cap altre remei que esperar que arribi un nou Nadal.

CONNEXIONS

2009-11-14T12:32:00.000-08:00

Sembla que a la vida no hi hagi res que pugui escapar de la resta, no sé si m'explico, perquè fins i tot a mi em costa entendre'm. És com si totes les coses que ens passen, totes les coses que vivim i la gent que coneixem estiguin interrelacionades entre elles d'una manera o d'una altra, per petita que sigui. Com si al llarg de la nostra vida anéssim teixint una tela d'aranya d'amistats, relacions, sentiments, vivències, experiències... que finalment acabaran confluint en algun punt. No és que ara me n'hagi adonat de cop, de fet, sempre hi havia cregut en la casualitat, però enguany ho noto d'una manera més remarcada. En l'insti nou que he començat hi conflueixen gent que ja sabien que jo existia. No és que em cregui el rovell de l'ou ni el melic del món, al contrari, em sobta que la gent sàpiga de la meva existència i és per això que ho remarco. El fet que arribis a un institut nova i que coneguis algú amb qui havies coincidit abans en un altre insti, o mentre feies la carrera... no té res d'especial, és, podríem dir, força habitual. I que te'n recordis més o menys d'aquella persona, suposo que també. Però en aquest insti vaig començar topant amb una noia, l'Anna, que jo no coneixia de res, però de res, juro que no en tenia ni el més petit record, amb la qual resulta que vaig compartir BUP i COU. A més viu a tocar de casa meva. Evidentment va ser ella la que em va posar al dia. Aquestes simples coincidències li van atorgar ràpidament la meva confiança, ja ho sé que pot semblar una rucada de les més grans, obrir-te a algú únicament perquè en un moment o altre va formar part de la teva vida i ara es presenta de nou, però realment ha estat així, de fet als dos o tres dies ja li vaig abocar un secret. No n'hem parlat mai, amb l'Anna, d'això que jo anomeno "connexions" deixaré que em conegui una mica més abans no es pensi que estic realment grillada, però suposo que a ella li devia passar una cosa semblant perquè ella també em va sorprendre amb un dels seus secrets, com si ens coneguessim de tota la vida, quan només havíem compartit unes quantes mitges hores de cotxe. Per descomptat, no cal dir que a més em cau bé i tenim feeling, però això ho he descobert amb els dies.
Després de la coincidència amb l'Anna, una altra noia, la Maite, se m'acostà per demanar-me si era la Mariona; quan ja estava a punt de sortir corrent cap al metge per verificar que patia un alzheimer greu, ja que juro i perjuro que a la Maite tampoc la coneixia de res, vaig comprovar que evidentment jo tenia raó, no ens coneixíem personalment, però la Carina, una amiga molt amiga, havia coincidit amb la Maite en un altre institut i quan va saber que anava a Seròs li va parlar de mi. Ja sé que pot resultar una altra collonada, però aquesta nova coincidència va fer que m'obrís a la Maite. Si era amiga d'una amiga- i jo amb les amigues i crec- no podia ser que la cosa sortís de tort. Per si les coincidències encara eren poques, un altre dels profes amb els que compartim algun cafè i la fem petar de tant en tant, l'Antolí, un dia arriba i em diu: la Núria et dóna records i m'ha dit que estic en molt bones mans. Clar de Núries n'hi ha moltes, però de Núria Llobera només en conec una i va ser aquesta la coincidència que compartim amb l'Antolí. Després d'això un dia xerrant amb el Jordi de mates descobreixo que en comú tenim la Mercè de Molle i l'Esther de Santalinya. Un matí vaig a fer un cafè amb el David i resulta que un amic seu és el meu veí. I ja, quan creia que havia acabat amb totes les coincidències, el Jordi m'ensenya un video on surt un altre Jordi que és amic meu i resulta que molt amic seu, i aquí es tornen a teixir una sèrie de coincidències que a mi em resulten la mar de curioses i divertides.
De com sorgeixen les converses que fan surar aquestes coincidències, és a dir, de quina cosa, causa o fet és el que ens porta a parlar d'aquella persona comuna que ambdues parts desconeixen que és compartida, no en tinc la més remota idea. Però el cas és que acaben sorgint, i freqüentment és l'atzar o la bestiesa més gran que et puguis imaginar, com ara un vídeo d'un tio fent el ruc, una anècdota d'una reunió de veïns, una foto... que fa que descobrim aquestes connexions. M'agrada aquesta xarxa aràcnida...

"NON SOLUM"

2009-09-27T13:06:00.000-07:00

Dissabte 26 de setembre, passen uns minuts de les nou, finalment després d'haver passat pels lavabos, un fet habitual en mi, sempre que vaig a algun lloc nou, desconegut, el primer que faig és passar visita aquest espai, aquest fet em dóna seguretat i em permet fer-me una idea del lloc on he anat a parar (algun dia ja us explicaré la meva obsessió amb els wc). La impressió fou bona, tot i que les dones que per allà passejaven vaig trobar-les una mica tibades. No vaig donar-hi gaire importància, potser era que jo estava excessivament emocionada, tot i que després, en acabar l'espectacle vaig poder constatar que no m'equivocava i que les impressions dels lavabos sempre funcionen. Em dirigia cap a la meva butaca a la fila 8 de la platea el seient 5, va ser fàcil trobar-la ja que el Juanan amb un polo pistatxo, fàcilment visible, malgrat la distància, ja estava assegut al seient 7, just al meu costat. Ens vam somriure, ell coneixia sobradament la meva emoció, jo tampoc m'esforçava a dissimular-la, estava realment pletòrica, tenia moltes ganes d'allò. Vam vacil·lar una mica sobre si canviàvem les butaques entre nosaltres ell la 5 i jo la 7 o ho deixàvem així, no sé per què les fem aquestes coses, crec que són manies seves perquè jo mai m'ho plantejo. Al final ell va tenir més sort que jo, al costat li va tocar el Màrius Serra amb la que jo crec que era la seva família, ho crec perquè no la conec; mentre que jo em vaig haver de conformar amb un parell de senyores guarnides amb un gust dubtós i amb moltes ganes de fer amistat amb les butaques contínues: senyores al teatre no s'hi va a fer amics, que no coneixen el facebook o el twenty? Bé, deixem de banda petits detalls insignificants. El Juanan em va passar un trípic amb les dades de l'obra i un petit escrit del Sergi, em va somriure i em va dir tanca els ulls, gaudeix del lloc, obre'ls i llegeix això, t'agradarà. Aleshores es va aixecar i va anar ell al lavabo, el Juanan al lavabo només hi va quan realment ho necessita, no hi té aquella relació tan especial que tinc jo, així que es devia estar pixant. Vaig fer el que em va dir, no s'equivocava, em va agradar i molt, val a dir que jo anava predisposada a que fos així. Abans que em donés compte ja el tornava a tenir al meu costat, de fet no vaig ser conscient de la seva curta absència, deu ser que l'emoció fa companyia. Vam fer quatre comentaris que ara no recordo i ens vam adonar que les butaques de la Sala Tallers del TNC no eren gaire còmodes, per no dir gens, quan les senyores guarnides bellugaven nosaltres també ho féiem tot i que ens esforçàvem a restar immòbils. Les senyores guarnides també ens ho van fer notar amb tot un seguit de preguntes de fàcil resposta sobre els seients, els moviments i la resta d'espectadors que nosaltres no ens vam esforçar a respondre. Jo acostumo a seguir les converses que enceta la gent, encara que aquests siguin desconeguts, però en aquell moment no em venia gens de gust, volia estar concentrada en el moment, feia molt que l'esperava. Vaig apagar el mòbil, vaig guardar-lo a la bossa, vaig treure el vano, no ho acostumo a fer, però aquell dia em va donar per aquí, vaig guardar el tríptip de l'obra que el Juanan m'havia donat i que per cert nosé d'on l'havia tret, suposo que la noia que ens acompanyava als nostres seients quan jo vaig decidir anar al lavabo li devia haver donat i vaig respirar profundament per veure si disminuia el meu ritme cardíac, el cor em bategava tan fort que em pensava que el Juanan i les senyores guarnides me'l podrien sentir. De seguida es van afluixar els llums alhora que es sentia una veu femenina que ens anunciava que començava l'espectacle, que apaguessim els mòbils i que no féssim fotos ni gravacions. Fins i tot aquella veu em va semblar especial. Ja eren dos quarts de deu, m'havia passat volant, per què passen tan de pressa les coses bones? Començava l'espectacle. El Sergi López sortia a escena taral·lejant una melodia i anant d'un cantó a l'altre de l'escenari, ignorant el petit caixó de fusta que hi havia al centre. Duia un vestit gris amb un folre interior vermell i camisa blanca, vaig trobar que feia més panxeta de la que em pensava. Al cap d'uns minuts creia que a l'escenari hi havia una munió de personatges tan gran que no sabia cap a on mirar, evidentment només hi havia el Sergi mostrant-nos com som realment els que ara ens el miràvem i rèiem. Com quan formem part d'un col·lectiu volem sentir-nos una mica especials, però sense abandonar aquella col·lectivitat que ens garanteix protecció i anonimat, perquè la individualitat de vegades ens provoca inseguretat, i aleshores necessitem recórrer a qualsevol bajanada, posem per cas unes ulleres de sol, per sentir-nos més segurs, més guapos, més "més". I de com ens agrada el sexe i de com ens fa riure, encara, quan algú parla d'ell, talment com si encara fóssim adolescents. La política, la cultura... vam tenir temps per preguntar-nos per tot. Impossible resumir una obra d'aquest caire, només se m'acut un mot: superbe, Sergi, superbe.

EL NOSTRE SECRET

2009-07-23T07:35:00.000-07:00

M'agradava més quan només era un secret, això ens atorgava qualsevol llicència. Un secret que només nosaltres compartíem, tu i jo. He deixat de ser-ho, així ho has decidit. Has barrejat dos mons al teu caprici, perquè t'anava bé de fer-ho, per les raons que sigui i que jo no entenc. Has arrencat d'un món fantàstic un personatge irreal al qual et negues a tornar-lo real, però malgrat això el tires sense pietat a la teva realitat. És com si a la Ventafocs l'arrenquessis del seu conte, ja no tindria mai la seva fada, o a la Caputxeta, se la menjaria el llop. Hi ha personatges que no tenen cabuda al món real, jo tampoc. Almenys abans m'havies d'haver materialitzat si volies que sobrevisqués. Ara no crec que hi hagi gran cosa a fer. Jo, almenys, et seré fidel et guardaré com el secret que fores, bé, potser hauràs de passar a ser un tresor enterrat, d'aquells que és millor no desenterrar perquè et mostren la riquesa d'un passat que sempre fou millor, com diu alguna cançó que ja no recordo. A ningú li agrada deixar de ser ric, però, a vegades ens toca perdre i aquest cop m'ha tocat a mi.

UNA ENRABIADA

2009-06-01T19:00:00.000-07:00

Estava ple de ràbia. Ràbia perquè ningú l'entenia. Ràbia perquè la vida era injusta, injusta en ella mateixa i injusta amb ell. Dolgut. Aquella ràbia es diluïa en dolor. Ploraria. Però, per què? No valia ni la pena plorar. Novament aquella onada de ràbia. Impotència. Volia perdre's, molt lluny, en un d'aquells racons pariadisíacs de la seva ment. On ningú podia arribar, només ell. Aquells racons on ella era el protagonista i l'antagonista. On ningú podia fer-li mal, ni tan sols ell. Aquella platja que guardava en algun lloc del seu subconscient. Es deixaria endur per les onades del record dolç. Per què? Ningú l'entèn. Ningú, de vegades ni ell mateix. Sura en el mar dolç. Tristesa. Ara sí que val la pena plorar. Plora. S'allunya i torna. O potser aquest cop ja no? Cal tornar?

DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS...

2009-01-27T02:24:00.000-08:00

Una altra nit en blanc,
mirant d'esborrar-te
o si més no, diluir-te
de la meva memòria.
Però, l'esperança, agonitzant
es resisteix a la mort definitiva
alimentant així el record
que engoleix suaument l'oblit,
en una lluita desigual,
però aferrissada,
i així, lentament, aquest es desagna,
avivant amb la seva sang
la flor intensa de la tristesa
que creix dins meu
com les males herbes,
salvatge, devastadora i asfixiant.
Només, de tant en tant,
alguna il·lusió capritxosa i espontània,
elixir del record d'allò que fou
brolla ingènua cap al suïcidi.

LÀ OÙ JAMAIS S'EST-IL RIEN PASSÉ

2009-01-26T06:41:00.000-08:00

Comment veux-tu que j'écris un mot
si à ton côté je n'ai pas de revendication.
Comment veux-tu que j'écris un mot
si à ton côté j'ai perdu la notion.
Les mots du vent qui s'arrêta
là où jamais rien s'y passa.
Les mots du vent qui ralentisa
là où jamais rien y arriva.
Une rafale de vent nous a visités,
mais à nous ni un poil nous a bougé.
Cependant se passent les heures...
je rêve que je me réveille à ton côté,
je me demande si tu resteras encore seul
et je brûle dans un bûcher.
S'est cassé la chaîne qui attachaît la montre aux heures...
S'est arrêté l'averse, maintenant nous ne sommes que deux gouttes en flottant,
amarrée pour un instant à la queue du vent, je me sents mieux
j'ai oublié de mettre les pieds dans le sol et je me sents mieux...
voler, voler...

T'RESPIRO

2008-12-03T01:15:00.000-08:00

Quan et respiro m'omples els pulmons d'aquella calma tan intensa que només un amor regalat sense mesures ni condicions pot oferir. Et continuo inhalant i alimento el foc que creix ràpidament fins a convertir-se en una foguera de passions, que s'inflama i decreix a ritmes frenètics. I no puc deixar de respirar-te, perquè ets tu qui em va ensenyar a respirar quan encara n'aprenia. Ets tu qui m'ha omplert d'oxigen dia rere dia i m'ha regalat la vida. I continuo respirant aquell alè dolç que només en tu he sabut reconèixer. I també, aquelles bocanades descarades i impacients que exploten sorolloses, divertides, cridaneres i incontrolables en riotades esbojarrades.
I de vegades, també respiro els mals fums, aquells que ens ofeguen momentàniament, i que ens esforcem per oxigenar obrint-nos de nou a la vida.
I també et respiro quan dorms, i sento aquell aire rítmic i silenciós que t'acarona per dintre, i que jo et prenc amb un petó.
I així, continuo respirant-te, respirant les teves virtuts i els teus defectes, respirant aquells moments de grandesa que ens toca viure, i aquells no tan grans, i les alegries i les tristeses... però, sobretot et respiro a tu, perquè mai no havia respirat tant... i vull continuar respirant-te.

L'HEURE D'ÉTÉ directeur Olivier Assayas

2008-11-17T05:48:00.000-08:00

Dissabte vam anar al cinema, volíem anar a veure Bella, però la cartellera de la nostra ciutat no ens l'oferia encara; així que per no canviar de plans vam escollir una altra pel·li de la qual no n'havíem sentit a parlar: las horas del verano, un film francès d'Olivier Assayas. Sempre m'he sentit atreta per aquesta cultura, no us sabria dir les raons, però és així. Sovint quan vaig al cinema, en acabar la pel·lícula m'envaeix una sensació estranya, com si m'hagués mimetitzat en algun d'aquells personatges o com si alguns dejavus em trasbalssessin. Aquest cop no va ser així. Tenia la sensació de no haver vist cap pel·lícula, més aviat em semblava que havia viscut un bocí de la vida d'algú, potser la meva pròpia.
Uns personatges francesos, que bé podien haver estat catalans, russos o xinesos, ens fan partíceps de la cruetat de la vida actual, no tenim temps pels records, per la nostàlgia i gairebé m'atreviria a dir que ni pels sentiments. Ens limitem a viure una vida que ens marca el ritme que ella vol, al qual ens aconformem de manera natural, com si perdre tot el nostre bagatge cultural, sentimental... fos el més normal del món. Ens adaptem ràpidament, perquè si no ho fessim segurament no semblaríem d'aquest planeta. Seríem uns nostàlgics. I no val la pena lluitar per ser un nostàlgic, oi Frédéric?
Però, és clar, això requereix un procès d'adaptació i aprenentatge, malhauradament, no neixem estressats, ni encuirassats amb una pell de llautó que no deixa que ens penetri cap sentiment, ni carregats de raons que ens justifiquin la tria que més endavant farem... I sí dic malhauradament, perquè potser l'adolescència seria menys traumàtica si no fos un moment clau de lluita entre cor i cap. Com un peix acabat de pescar, que dóna les últimes cuetades abans de morir, Sylvie ens recorda el que hauria pogut ser i no és ni serà mai.Ella ja entra a formar part del món dels adults, però encara cueja amb una nostàlgia que aviat morirà, perquè això "no toca" en aquest nou món.

FAÇONS DE VIVRE...QUOI!

2008-10-22T01:22:00.000-07:00

Ne crois pas que je suis triste,
si tu ne me vois pas sourire
c'est simplement distraction
Façons de vivre, quoi...

Je te cherche et tu es absent,
je te veux et ce n'est pas pour toi
peut être ce n'est pas décent
Façons de vivre, quoi...

Je sais pas si je suis dans le certain
le certain c'est que je suis ici
d'autres pour moins sont déjà morts
Façons de vivre, quoi...

J'apprends le métier
en oubliant le pourvenir
je me plains uniquement pour vice
Façons de vivre, quoi...

(Rosendo adapt.)

...I SANT TORNEM-HI!

2008-09-01T00:44:00.000-07:00

Pertanyo a aquella espècie que comença l'any al setembre, no és que seguim el calendari xinès, en tenim un de propi; així que després de tota una llarga setmana sentint als mitjans de comunicació tots els símptomes que patiria en incorporar-me al meu lloc de treball després de gaudir del temps estival, el que actualment s'anomena depressió postvacacional, m'incorporo. Jo prefeireixo anomenar-ho mandritis, inflamació aguda de la mandra, ja que ni la primera ni la segona es poden demostrar científicament, però almenys aquesta última sóc capaç de diagnosticar-me-la jo mateixa. La mandritis no ve pas sola, s'acompanya d'una greu sensibilitis, que vindria a ser allò de qualsevol cosa em pot molestar i segurament dec ser la persona més desgraciada d'aquest món. Aquesta sensibilitis s'agreuja amb la canviabilitis, és a dir, fa un minut estava bé però ara no sé com estic i d'aquí una estona puc estar eufòrica o deprimida fins a la medula.
Aquests símptomes aniran aflebint-se lleugerament al llarg de la setmana i a mesura que em vagi habituant suposo que desapareixerant completament, tot i que algun dia, sense previ avís tornaran, perquè no m'oblidi d'ells perquè sàpiga que el setembre vinent tornaran a estar a l'espectativa, com voltors que vigilen la seva presa en el moment de debilitat...

LA PREMIÈRE NUIT DE CHAQUE SAISON...

2008-07-17T07:09:00.000-07:00

La première nuit de chaque saison je me la bois avec toi.Nous nous buvons la nuit toute entière en trinquant avec nos baisers. Nous suçons nos poisons jusqu'a nous enivrer l'un de l'autre.Et nous continuons à nous boire, et nous boire... Et c'est si folle cette passion que plus nous nous buvons, plus assoifés nous sommes. La première nuit de chaque saison je me reveille assoifée.

MONEDES AMB COR DE XOCOLATA

2008-05-05T18:56:00.000-07:00

Me les vaig tornar a mirar, lluïen sobre el meu palmell daurades, rodones, perfectes. Jo somreia, era posseïdora d’un tresor. Un tresor secret. Vaig tancar la mà suaument, no volia compartir allò amb ningú, era meu, només meu. En tornar a obrir la mà em va semblar que una ja no era tan rodona ni tan lluent. Me la vaig mirar amb atenció, no podia ser que únicament amb el frec dels meus dits hagués perdut aquella perfecció inicial, ja no brillava tant, ja no era completament rodona. Un alè de tristesa em va recórrer momentàniament, però aviat va ser ofegat per l’orgull que em provocava la resta del meu secret: les altres dues encara lluïen resplendents i rodones. Vaig mirar-me-la novament, vaig haver d’admetre que havia perdut part del seu valor, els ulls no m’enganyaven, ja no era com les altres. Aleshores vaig decidir menjar-me-la. Vaig deixar les altres dues monedes sobre el pedrís, no volia que la pressió de la meva mà pogués danyar-les com havia fet amb l’altra. Vaig rascar amb cura el cantell de l’embolcall metàl·lic i daurat; tot i la delicadesa del meu gest, la moneda va perdre encara més la seva forma inicial. Ja no quedava res d’aquella perfecció primera, costava imaginar que aquella peça sense la seva pell daurada per un cantó hagués estat mai un tresor rodó i brillant. L’interior de la moneda em descobria una xocolata tendra amb un relleu que simulava un escut. Vaig trobar aquell cor de xocolata tan llaminer com en un principi ho havia estat el seu embolcall. Vaig passar una estona escodrinyant aquell cor de xocolata, de nou aquell plaer orgullós de només jo posseir un tresor, fins i tot em vaig alegrar d’haver-li fet perdre aquella perfecció primerenca; si no hagués estat així mai hauria descobert el seu cor. Començava a salivar enmig d’aquella mena d’eufòria dissimulada, abans de menjar-me-la, però, no vaig poder evitar mirar-la novament, de fet mai li havia tret l’ull de sobre. El meu pensament va fer una volta ràpida per les sensacions i emocions que aquella moneda m’havia provocat: primer la seva perfecció, després aquell orgull boig que ens provoca ser tresorers, no pas d’aquells que s’encarreguen dels diners dels altres, sinó d’aquells que tenen un tresor per petit que sigui. Així repassant la nostra relació vaig portar-me la a la boca; conscient que en una mena de canibalisme inexplicable em menjava el seu cor. Vaig dipositar-la sobre la meva llengua i exercint una pressió suau amb el meu paladar vaig deixar que la dolçor d’aquell cor m’envaís tots els racons. Quan la xocolata tot just arribava a la meva gola, aleshores vaig ser conscient, tot s’havia esvaït, la moneda s’emportava ventre avall no només la seva dolçor, la seva perfecció primera que t’impedia veure futurs defectes, també s’enduia part dels meus sentiments, de les meves experiències viscudes... així empassant-me aquell cor m’havia menjat també part del meu. I m’adonava com aquell acte caníbal em col·locava en una situació de desavantatge, qui s’havia menjat qui?

AVUI T'HE INVENTAT... ET TROBAVA A FALTAR...

2008-04-03T00:41:00.000-07:00

Sóc inventor de somnis. No em cal dormir per treballar, puc perfectament fer la meva feina despert. Aquesta nit t’he inventat a tu, perquè et trobava a faltar. He exprimit la teva essència i sota una altra aparença t’he motllurat al meu gust. Un cop acabada la meva creació m’he fabricat a mida un diàleg i un entorn, i tot allò que necessitava per mostrar-me com jo volia. I així, m’he fet, momentàniament, la vida més fàcil. Per què no podria ser sempre així? En el meu somni no era pas jo que et trobava a faltar, no; que per alguna cosa jo l’invento i no pas tu. Si vols fes-te’n un a la teva mida, bé, potser a tu no et cal. Tanta felicitat em dibuixa un somriure idiota als llavis, però també m’aplaca l’angoixa, aquella que em provoca la teva absència; i potser més que la teva absència, la teva indiferència. Però en el meu somni, aquesta no existia, jo l’havia transformat, quina altra cosa podia fer, diuen que no es pot destruir només transformar l’energia, i la indiferència bé deu ser alguna cosa semblant a l’energia, no? Tant se val, el cas és que la teva indiferència havia anat evolucionant cap a un interès desmesurat cap a mi, sí desmesurat, què passa? Ja t’he dit que jo sóc l’inventor! I d’aquesta manera, aquell no sé què que albergava dins meu també s’anava transformant, com l’energia; es transformava en un altre no sé què, però aquest molt més plaent. Quan ja gairebé estava embafat de tanta dolçor he decidit despertar-me, perquè quan surts d’un somni deixes una realitat, per entrar en una altra, per tant et despertes, encara que mai hagis aclucat els ulls. Aleshores m’ha envaït aquella sensació que només els somnis poden deixar, aquella d’haver viscut en una altra realitat, una realitat a la meva mida. I m’ha quedat aquell rastre agredolç que deixen les mentides emmascarades d’il·lusions. Pots creure que m’he enganyat, que necessito madurar o el que vulguis, però jo he canviat l’angoixa per la il·lusió, m’és igual si anava disfressada d’engany i sí, després l’agredolçor; però potser val més això que l’agror a seques.

UNA AIRADA...

2008-02-26T14:00:00.000-08:00

El vent volia jugar amb nosaltres, i nosaltres vam accedir al seu joc; ell ens oferia totes les olors de l'illa, a canvi nosaltres li cedíem els nostres cossos, deixàvem que emboliqués els nostres cabells i que ens robés una part; sí, una part nostra que mai recuperaríem, que quedaria adormida en algun racó d'aquell paradís i que només ell, el vent, seria capaç de revifar un altre cop, en una airada capriciosa, impulsiva i inesperada; aleshores aquelles partícules que abans ens pertanyien colpejarien les unes amb les altres, barrejant-se entre elles, passant a formar part d'un nou univers salat, airat, misteriós... i mai més voldrien formar part de nosaltres, més aviat seríem nosaltres els que, sense saber-ho, no les podríem oblidar i ens envairia la sensació d'haver perdut alguna cosa i de no recordar el què. Elles continuarien enlairant-se arbitràriament, recorrent indrets que nosaltres no havíem conegut, però que ens transportarien en somnis, en un intent ofegat de no voler recuperar els orígens, però convidant-nos a tornar. Aleshores, nosaltres ens despertaríem amarats de suor, com si de sobte haguéssim trobat un tresor amagat, que s'esvairia com fum en obrir els ulls, i no ens restaria res que no fos una simple melangia i un no sé què que mai arribaríem a poder-nos explicar amb paraules. Potser, aquella part nostra que el vent ens va robar es va endur amb ella uns quants mots que ara no aconseguim trobar i amb els quals deuen calmar les hores d'enyorança i afogar els records.

El vent ens posseix, almenys parcialment, juga vel·leïtós amb nosaltres, ens transporta, ens penetra, ens colpeja i de cop s'atura. A nosaltres només ens queda posicionar-nos, no podem fer res més, estem a les seves mans. N'hi ha que són conscients d'aquesta pèrdua inexplicable, aleshores, com sempre fem, busquem una explicació complicada, però que aparenti simplicitat, per explicar un fet que se'ns escapa, així és com els temerosos de perdre diuen que el vent els provoca mal de cap, perquè seria una bajanada reconèixer públicament que és un lladre que arrossega i transporta una petita part de cadascun de nosaltres. Perquè ben bé no saben què se'ls escapa, només perceben aquesta sensació inexplicable i melangiosa i com totes les coses que se'ns escapen ens provoca por, la por a la por, por a patir, por a no recordar i al record, tanmateix; por d'allò que s'acaba i que comença... sí, por a la por. Altres en canvi, són, però, pocs, diuen que el vent els agrada, els agrada perquè és l'única forma que tenen de ser omnipresents, de sentir-se deus. Aquests no s'ho prenen com una pèrdua, sinó com una reproducció, com si es fragmentessin per dominar-ho tot, per formar part de tot i de tothom, els porucs els troben airats i pretensiosos, el vent hauria de molestar tothom. I finalment, hi ha els inestables, aquells que diuen que el vent ni fu ni fa, què vol dir ni fu ni fa? Disculpeu-los aquestos, el vent no els concedeix ni la possibilitat de posicionar-se, i així els fa variables, hi ha dies que el vent els molesta, els fa mal de cap els irrita; són els dies que el vent ha decidit arrossegar una part d'ells. Però, uns altres dies el vent els diverteix, enjogassats miren com els colpeja suament la roba, com aixeca i arremolina milers de partícules del seu voltant, com els transporta olors, racons...

I el vent riu i s'alça caòtic entre tots nosaltres, sense importar-li les nostres pors, ni les nostres aspiracions ni la nostra inestabilitat, ell continua arrossegant-nos...

T'ESTIMO D'UNA ALTRA MANERA

2008-02-21T03:14:00.000-08:00

T'estimo, però d'una altra manera. Ens ha ferit tantíssimes vegades aquesta frase. I no hem tingut mai el coratge de respondre: "No em prenguis per imbècil, el que importa és l'altra manera. Quan qualifiques l'amor és que no existeix." L'amor no és mai d'una altra manera ni accepta peròs, l'amor que ens exalta que ens subleva que ens salva i que ens cura és un tot, i si és d'una altra manera o té restriccions o has d'explicar-lo, és que no existeix (...)
Ànimes incompletes que estimen d'una altra manera. Que no paguen el preu, que no assumeixen l'abisme. La nombrosíssima mediocritat s'inventa sempre excuses. No és greu una excusa solitària. Però quan acceptes una excusa per justificar-te n'acabes acceptant centenars, i exactament això és la mediocritat. T'estimo d'una altra manera és mentida.(...)

Salvador Sostres Llir entre cards AVUI 19/02/08

EL QUE TU VULGUIS...

2007-12-19T01:26:00.000-08:00

Formava part d’una espècie d’idiotes, bé, sinó d’idiotes de babaus capficats en crear un món perfecte. I ja sé sap, la perfecció ja les té aquestes coses, com més la busques més s’acosta cap al pol oposat. Havien aconseguit coses impensables per a mi, que ni tan sols se m’havien passat pel cap, val a dir que jo no era cap geni i mai havia sobresortit en res, potser la mediocritat era la meva qualitat més notable; cosa que m’hagués preocupat si formés part d’una altra espècie, però d’aquesta...
No us podeu arribar a imaginar l’artifici que van muntar, diguem que devia resultar complicat que cadascú tingués el seu món i ens havien d’encabir a tots en un de sol, però no un qualsevol, no; un controlat completament per ells. Si més no, a tothom ens costa renunciar a allò que és nostre, i tots continuàvem mantenint el nostre veritable món. Amb el temps vaig començar a comprendre que el control no era únicament l’única raó per a la creació d’aquell món real i artificiós. Bé, ells només l’anomenaven real, l’imaginari era el meu, el meu i el de tots els altres, imagino.
Fos com fos, les coses anaven rutllant en aquell projecte, hi havia els que portàvem una vida del tot normal, ens tocava currar, ens avorríem, ens divertíem, de tant en tant ens enamoràvem, sense saber ben bé en què consistia el terme, uns amb més sort que els altres, ens posàvem malalts, ens curàvem... jo què me sé... doncs el que s’anomena una vida normal! N’hi havia que ho tenien una mica més fotut i les passaven més magres. Les causes podien ser múltiples: podia dependre del lloc on t’haguessin col·locat, havien fet una mena de parcel·les que anomenaven països, la salut també jugava males passades, de vegades eren els nostres mateixos mons que no els arribàvem a controlar... no sé, les causes podien ser tan diverses. D’altres ho tenien més bé; diguem que un concepte abstracte i força complicat d’entendre, o almenys a mi m’ho semblava, els diners, els posaven les coses una miqueta més fàcils que a la resta. Dir, potser, que els diners eren els que ho manegaven tot era generalitzar massa, però, sí que hi ajudaven força. Fos com fos, en aquell invent de món hi havia gent per a tot.
A mi em costava posicionar-me cap a un costat o cap a l’altre, segurament no m’havia ni de posicionar, però és clar ja he dit que era mediocre; aleshores segurament les meves decisions i opinions depenien del dia, del meu estat d’ànim i ves a saber si de la lluna...Hi havia dies que tot em semblava bé, que fins i tot arribava a pensar que aquell caos estava ben organitzat: bones comunicacions o millor deixem-ho en comunicacions, uns que feien veure que remenaven l’olla als quals anomenàvem polítics, sí això també era un ofici i es veu que amb força mal de caps, això sí havien de ser del 3r grup, ho devia posar al contracte, no ho sé, mai n’havia vist cap; tampoc no em treia el son; cotxes, hospitals, màquines i maquinotes... vist de fora haguessis dit que no ho teníem mal muntat, no. Uns altres dies creia que tot allò era una merda, que per què ens havia tocat una parcel·la i no una altra, que per què un grup i no un altre... un munt de preguntes sense resposta que acabaven diluint-se en la mediocritat del meu ésser. Així era com discorrien els meus dies. Anava fent sense parar-me a reflexionar massa, però resulta que a més de tots els ingridents externs ja esmentats en aquest món n'hi jugaven d'altres, l'edat n'era un més. Amb el temps vas agafant una perspectiva diferent de les coses, l'anomenaven maduresa, no sé tampoc vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, per mi era que m'anava fent vell i la visió d'aquell món i de la vida mateixa s'anava transformant. No va succeir cap fet extraordinari que em portés a fer aquesta reflexió, segurament devia ser un moment d'embriaguesa de la meva mediocritat la que em va permetre donar-li un parell de tombs al meu cervell. Vaig començar a pensar en tot allò que havia viscut i que recordava, és clar; i vaig veure que realment només existia un món, el meu, tota la resta era un embolcall. Al meu món no hi havia temps, bé estava subjecte al temps del món que m'envoltava però, no al meu. Si un dia el meu món s'aturava perquè havia perdut un amic, perquè la mort sempre sobta o per aquelles pors incontrolables que a vegades ens vénen a cercar, l'altre món continuava rutllant, cotxes amunt i avall, gent amb presses, comerços, viatges... res no s'atura, només jo, era jo el que tenia la clau del meu món, jo el podia aturar i posar en marxa quan volgués. Això era el que li devia haver passat a aquells que van fer tot aquell muntatge, es devien d'adonar que l'única manera de poder controlar els nostres mons, l'individual, era creant-ne un de col·lectiu. Així, si hom decidia aturar-se un dia no passava res, l'entorn continuava en marxa, era com una mena d'escut. Ja les tenen aquestes coses, ja, aquests que escapen a la mediocritat. Jo vaig haver d'esperar un moment de lucidesa per poder albirar tot això, i val a dir que no em va durar massa. Continuo amb la meva vida de sempre, barrejat i diluït dins una massa grisa i opaca anomenada mediocritat, és a dir, una vida com la teva, sense grans quès però, tampoc sense massa maldecaps. No sé, tot això potser no ho he arribat ni a formular jo, potser va ser allò que anomenen subconscient, no ho sé, ja no ho recordo; em limito a circular per aquest món de tots.